Industrialització i Canvis Socials a l'Espanya del Segle XIX
Obstacles a la Industrialització Espanyola
Es va produir amb retard en relació amb els països europeus avançats. Només Catalunya havia consolidat una indústria; no es va estendre fins a finals de segle a zones com Astúries, el País Basc o Madrid. Els principals factors que van influir negativament en la industrialització espanyola van ser:
- L'escassa capacitat de compra de la població com a resultat de la pobresa de la majoria de la pagesia.
- La manca d'inversions i l'absència de burgesia industrial.
- Els problemes de transport de carreteres, el retard del ferrocarril i l'escassetat de fonts d'energia.
- La posició allunyada d'Espanya dels nuclis més industrialitzats a Europa, que va dificultar l'adquisició de matèries primeres.
Davant d'aquesta situació, Catalunya va demanar la imposició d'impostos o d'aranzels sobre la producció estrangera.
La Construcció del Ferrocarril a Espanya
La construcció d'una xarxa extensa va haver d'esperar fins a la Llei General de Ferrocarrils de juny de 1855. Entre el 1856 i el 1865 es van construir 4.500 km de via, i entre el 1876 i el 1885, uns altres 3.000 km. La necessitat de construir amb rapidesa la xarxa ferroviària va fer que la major part dels materials fossin importats a causa de la incapacitat de la siderúrgia espanyola de cobrir la demanda de ferro. Es va dissenyar una estructura radial, amb una amplada més gran que la de la majoria de les línies europees. El ferrocarril va tenir efectes positius a l'economia perquè va afavorir el trasllat de persones i de mercaderies.
Expansió Industrial i Desequilibris Regionals
Al segle XIX, la indústria es va estendre no solament a Catalunya i al País Basc, sinó també a altres zones. El territori de l'actual Comunitat Valenciana i Madrid es va convertir en la tercera regió industrial d'Espanya. L'expansió industrial també es va veure afavorida pel fort creixement demogràfic: entre 1900 i el 1930, la població espanyola va passar de 18 a 23 milions d'habitants. Va continuar havent a Espanya desequilibris profunds en la distribució regional de la riquesa. El 1930, la indústria es localitzava a Catalunya, on residia una cinquena part de la població i el PIB estava bastant per damunt de la mitjana espanyola.
L'Anarquisme a Espanya
Va arrelar molt fortament entre els obrers de Catalunya i la pagesia andalusa. A la darreria del segle XIX, va defensar la formació de grups autònoms que atemptessin contra la societat burgesa i capitalista. A l'etapa 1893-1897, es van produir molts atemptats anarquistes a Catalunya (per exemple, una bomba al Liceu). Davant d'aquesta situació, i enfront de la violència, es van impulsar sindicats obrers amb l'objectiu de conduir-los cap a la revolució social. El 1907 es va fundar Solidaritat Obrera i el 1910, la Confederació Nacional del Treball (CNT).
El Socialisme a Espanya
Va tenir més influència entre els proletaris madrilenys, bascos i asturians. El 1879 es va fundar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) i el 1888 es va promoure la creació d'un sindicat socialista, la Unió General de Treballadors (UGT). Els nuclis socialistes més importants van ser les ciutats de Barcelona, Reus i Mataró. Es declaraven apolítics, però defensaven la participació en les eleccions per tal d'aconseguir diputats. El 1890 va obrir noves expectatives electorals, va créixer lentament i el PSOE no va aconseguir cap diputat fins al 1910.
Les Noves Classes Dirigents del Segle XIX
La noblesa terratinent, que havia perdut els drets senyorials però conservat la propietat de la terra, va continuar tenint un paper rellevant en la societat. Algunes famílies van ser incapaços d'incorporar-se a les noves activitats (indústria, comerç) i es van arruïnar, havent de vendre el patrimoni. La nova classe emergent era l'alta burgesia. Compartia poder amb la noblesa; era la propietària de les noves indústries, grans companyies i bancs. La burgesia mitjana era escassa en el conjunt d'Espanya i la constituïen petits empresaris industrials (comerciants, professionals liberals...).