Joan Maragall: Vida, Obra i Poesia Modernista
Joan Maragall
La poesia modernista
Les característiques fonamentals són: la diversitat d’estètiques que van dominar alternativament les dues dècades a cavall del canvi de segle i la voluntat de distanciar-se de la poesia dels Jocs Florals, a la recerca d’una poesia més sincera. Aquestes estètiques de vegades van conviure harmònicament (el simbolisme i el prerafaelitisme) i d’altres es van enfrontar i polemitzaren (el parnassianisme i el vitalisme).
Vida i obres principals
Nascut a Barcelona el 1860, fill d’un industrial tèxtil, no volgué continuar el negoci familiar i va convèncer el seu pare que el deixés estudiar la carrera de dret. Va exercir com a advocat fins que es va posar a treballar com a periodista. Fou col·laborador del Diario de Barcelona i de L'Avenç.
El 1903 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès i hi llegí el discurs Elogi de la paraula, que va obtenir un gran ressò. El 1904 fou proclamat Mestre en Gai Saber. El 1909 publicà una sèrie d’articles força polèmics a La Veu de Catalunya.
Maragall és autor d’alguns poemes clàssics, com:
- La vaca cega
- Cant espiritual
- Oda a Espanya
- L'oda nova a Barcelona
La seva obra poètica està constituïda per cinc llibres:
- Poesies
- Visions i cants
- Disperses
- Enllà
- Seqüències
El segon d’aquests llibres conté la primera versió d’El comte Arnau, un poema extens que l’autor va reprendre a Enllà i Seqüències, i que en cadascuna de les seves versions es pot identificar amb les corresponents etapes de la vida de l’autor: el vitalisme modernista, el catolicisme conservador i les diferències amb les noves generacions noucentistes.
La importància de Maragall se centra en la seva obra poètica, però sense oblidar l’assaig, en el qual exposa les idees sobre poesia (paraula viva), els articles i l’actitud crítica que, tot i el conservadorisme que li era propi, mantingué envers la mateixa classe social a la qual pertanyia. També cal destacar la tasca que va fer com a traductor.
Paraula viva: concepte expressat als articles Elogi de la paraula i Elogi de la poesia, en què fa una defensa, d’arrel romàntica, de l’emoció i de la sinceritat en el procés d’elaboració del poema, a través de la inspiració. El poeta, segons Maragall, havia de retornar la intensitat perduda al llenguatge desgastat per l’ús quotidià.