Joan Salvat-Papasseit i Bartomeu Rosselló-Pòrcel: vida i obra
Joan Salvat-Papasseit
De formació autodidacta i d'extracció proletària, és un dels representants més significatius de l'avantguarda històrica de la literatura catalana. Cap al 1914 havia ingressat a la «Juventud Socialista», per la qual cosa començà a escriure en publicacions revolucionàries com Los Miserables, La Justicia Social de Reus i Sabadell Federal, des del 1915.
S'inspirà en l'anarquisme i inicià una defensa aferrissada de la classe obrera. Utilitzà normalment el pseudònim de Gorkiano. Molts d'aquests articles foren reunits a Glosas de un socialista (1916). Aquest és un període en què té preferència la llengua castellana i on s'aboca a la crítica politico-social. La seva obra assagística comprèn tres reculls: Humo de fábrica (1918), els textos dels Mots propis (1917-1919), publicats a la revista Un Enemic del Poble, i, finalment, La ploma d'Aristarc, que no arribà a publicar.
Revistes fundades
A més de poeta, fou un agitador cultural, com ho demostra la fundació de tres revistes:
- Un Enemic del Poble (1917-1919), lligada als postulats regeneracionistes en un primer moment i que evolucionà cap al futurisme.
- Arc-Voltaïc (1918), model avantguardista per excel·lència, on col·laboraren Joan Miró, Rafael Barradas i Joaquim Torres-García.
- Proa (1921), de caire postavantguardista, que alternava textos nacionalistes amb poesies.
Arran d'una forta crisi personal i, desenganyat del socialisme, abandonà la política i es dedicà de ple a la poesia, que no deixà de conrear fins a la seva mort. El seu primer poema en català aparegué el 1917, «Columna vertebral: Sageta de foc», juntament amb els textos programàtics «Sóc jo que parlo als joves» (1919), «Concepte de poeta» (1919) i el manifest «Contra els poetes amb minúscula: primer manifest català futurista» (1920); tots ells són el clam d'una poètica que l'acostà al futurisme de Marinetti, a l'esperit nouveau d'Apollinaire i al nunisme de Pierre Albert-Birot, i, fins i tot, al regeneracionisme de Joan Maragall, sobretot a partir del vitalisme que expressen.
Obra poètica
La seva obra poètica la integren sis títols:
- Poemes en ondes hertzianes (1919), il·lustrat per Rafael Barradas i Joaquim Torres-García, que expressa la descoberta futurista i la recerca d'una poètica personal.
- L'irradiador del port i les gavines (1921), continuador de l'anterior però on s'aprofundeixen les troballes del futurisme.
- Les conspiracions (1922), llibre que conté vuit poemes d'inspiració nacionalista escrits durant la seva estada al sanatori de La Fuenfría (Cercedilla).
- La gesta dels estels: mostra de poemes (1922), on inicià un procés de mitificació de la realitat quotidiana a través de l'elegia i l'enyor.
- El poema de la rosa als llavis (1923), poema unitari de tema amorós.
- Óssa Menor: fi dels poemes d'avantguarda (1925), amb dibuixos de Josep Obiols, aparegut pòstumament i on el poeta abandona el fet quotidià per endinsar-se en l'angoixa i la proximitat de la mort.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel
Cursà els estudis primaris en un col·legi religiós i els secundaris a l'Institut Balear, on conegué Gabriel Alomar, que influí en la seva vocació literària i l'animà a col·laborar a la premsa local. El 1933 aparegué el seu primer llibre, Nou poemes, en una edició limitada de cent exemplars, on comença a perfilar l'adscripció a la poesia pura, servint-se d'una sintaxi basada en la frase breu i tallant, d'un ritme prosaic i d'una imatgeria original i efectiva en una línia avantguardista. Aquest primer recull fou rebut amb reserves per una part de la crítica, que el titllà de circumstancial i anèmic.
Major acceptació i ressò tingué Quadern de sonets, publicat un any més tard, on imita models barrocs —d'on incorpora motius i imatges. El 5 de gener de 1938 morí a causa d'una tuberculosi pulmonar als 25 anys. A la seva mort deixà inacabat un volum de poemes, Imitació del foc, que fou publicat pòstumament el 1938.
Dedicat a Salvador Espriu, inclou trenta poemes distribuïts en tres apartats: «Fira encesa», «Rosa secreta» i «Arbre de flames», i és la consolidació d'una poètica que es manifesta en la diversitat estilística i de models. Aquesta diversitat va des de la cançó popular al barroquisme de Góngora o Vicenç García, de l'avantguardisme de l'època de la Primera Guerra Mundial al postsimbolisme de Carner, Riba, Paul Valéry o Rilke...