Joaquim Monzó: Anàlisi de la Narrativa Experimental i l'Obra Literària

Joaquim Monzó: Narrativa Experimental del Segle XX

Joaquim Monzó pertany al moviment de la narrativa experimental de la segona meitat del segle XX. Va estudiar disseny gràfic i va treballar com a dibuixant de còmic. Quim crea una obra sòlida i un món literari propi. Ell sotmet la realitat quotidiana a una deformació on es trivialitzen realitats i s’exalten altres.

Comença a publicar a principis dels anys 70, acabat de fer 20 anys, reportatges sobre Vietnam, Cambotja... a Tele/exprés. La seua producció literària evoluciona des del plantejament de la generació dels 70, fins a aconseguir una veu més personal des dels 80.

Les primeres obres estaven marcades per un textualisme, funcionant com un isme radical, en la politització extraparlamentària de la transició:

• 1976: L’udol del griso al caire de les clavegueres.
• 1977: El recull de contes Self Service, escrit amb Biel Mesquida.

Col·labora a Catalunya Ràdio, TV3 i RAC1. Ara, publica cada dia una columna al diari La Vanguardia. Altres articles literaris i d’opinió han sigut arreplegats en llibres com les obres “El tema del tema” i “Esplendor i glòria de la Internacional Papanates”.

Narrativa Curta: Els Contes

Monzó és un mestre del conte literari modern, un talent fabulador. La fama literària procedeix de l’èxit dels seus contes i narracions breus. Aquestes narracions reflecteixen la nostra societat actual perquè destaquen els aspectes més ridículs de la vida quotidiana innocentment, com en “Uf, va dir ell”.

En “L’illa de Maians”, Monzó indueix el lector a reflexionar sobre la societat consumista actual, les manies... usant l’humor agre. “El perquè de tot plegat” desplega temes com: el sexe, la política, l’amor, la família... Sempre són temes actuals i vigents.

Quim ens convida a contemplar i reflexionar sobre un món molt particular sense deixar indiferent cap lector espavilat. És un escriptor per a lectors intel·ligents.

Trets Principals i Recursos Literaris

• Estructura: És molt enginyosa. La majoria no tenen argument lineal amb plantejament, nus i desenllaç; fascina el desenvolupament del conte: cadenes, bifurcacions, simetries impossibles, cruïlles; la narració té un final sorprenent, humorístic i absurd.
• Màxima elisió d’elements superflus: Això afecta tant a la ficció com a la dicció i el model de llengua literària.
• Són contes actuals, originals, subversius i sarcàstics. Un escriptor innovador i impertinent.
• Les històries transcorren en el món urbà de l’actualitat més rabiosa: ciutat anònima, moderna.
• Capacitat d’observació: Esbudella els dubtes i manies amb un humor entre el sarcasme i la tendresa, com si es retractara a ell. No en va pul·lulen per aquestes històries escriptors turmentats, amants que no paren de desconfiar... Quim els acull a tots, els agita una mica i els llança cap al lector indefens.
• Els referents urbans són metàfores dels valors que conformen la societat actual, gregària i exclusivista al mateix temps, i emergeixen les característiques de la vida i el pensament contemporani (tòpics, mentides...): estrès, consumisme, mites passatgers, cultura visual, soledat.
• Desmitificació i crítica de costums.
• Aparició d’elements absurds o fantàstics, per a deformar i desmitificar la realitat i fer-la veure amb nous ulls. Amb situacions habituals i surrealistes: ens delecta, mentre ens està dient que la vida és surrealista, o patètica, o còmica.
• La profunditat és simple.
• El lector somriu sense adonar-se compte d’allò que té entre mans és una bomba de rellotgeria que explota en l’última frase.
• Recupera la tradició dels bufons: Entremescla la veritat més nua i cruel amb acudits i malabars.
• El món de Quim és el mosaic d’al·legoria pessimista de la societat moderna, mancada de sentit i coherència: la desesperança, l’avorriment... Els camins sense direcció que emprenen els protagonistes es converteixen en una barreja indefinida de ritu i joc.
• Ironia i paròdia, amb elements humorístics i sarcàstics.
• Els personatges són esquemàtics i anònims: determinats per obsessió o problemes de comunicació. Són un adjectiu, universalitzant-los amb estereotips. Molts no tenen nom propi: se’ls denomina pels adjectius, o amb noms absurds.
• Rigor i puresa de la llengua. Uniformitat de l’estil: cada paraula és insubstituïble i fascinadora. Ell és un creador en el sentit estricte, perquè la llengua en les seues mans és un material mal·leable: juga, explora...
• Combinació dels registres lúdics amb altres penetrants: barreja allò fantàstic i grotesc amb allò real i líric.
• Metàfores irreverents, sensuals, amb surrealisme.
• Onomatopeies, carregades d’expressivitat i humor, abreugen la descripció.

Les Novel·les

Les seves novel·les principals inclouen:

• L’udol del griso al caire de les clavegueres. Conta la vida juvenil dels 60, amb rerefons de la cultura pop i mites de la cultura de masses de l’època.
• Benzina. Tracta sobre la buidor i la manca de sentit de l’art postmodern, que és l’art fet de pensaments brillants basats en mentides que un mateix acaba creient i que no serveixen per a res.
• La magnitud de la tragèdia. La novel·la transforma el to festiu i eròtic en una història que traça una sàtira implacable del sentimentalisme i la cursileria.

Articles Periodístics

Quim redueix a l’absurd tots els discursos públics:

• Lluita contra el tòpic i la banalitat.
• Els articles són cada vegada menys literaris i més periodístics, esdevenint articles polítics sobre l’home del carrer.

Quim posa la penetració analítica i la força argumentativa al servei d’una inexhaurible capacitat de reacció.