John Stuart Mill: Liberalisme Utilitarista i Epistemologia

El Liberalisme Utilitarista de John Stuart Mill

John Stuart Mill (1806-1873) és el màxim representant de l'utilitarisme i, juntament amb Locke, és un dels pares del liberalisme polític. Va ser molt influït per Auguste Comte, amb qui va mantenir correspondència fins que es van distanciar, tal com explicà Mill en la seva obra Auguste Comte i el positivisme.

Va rebre una educació molt estricta per part del seu pare, fet que el va convertir en una persona molt introvertida (tímida) i li va provocar diverses depressions. Als 15 anys ja havia llegit totes les obres de Jeremy Bentham i, com a conseqüència, es va proposar reformar l’Anglaterra del seu temps.

Amb 20 anys va patir la primera depressió, de la qual se'n va sortir gràcies a la poesia i la música. Amb 24 anys (1830) va conèixer Harriet Taylor, amb qui va escriure una obra i va trigar 20 anys a casar-se. A la seva obra Sobre la llibertat, escrita amb la seva dona, afirma que la vida és com una obra d'art. Per tant, Mill no és ni tan hedonista ni tan rígid com els utilitaristes anteriors.

Mentre que pels primers utilitaristes és acceptable sacrificar una, dues, tres o diverses persones per aconseguir el benestar de la majoria, Mill no hauria acceptat mai aquesta premissa, ja que els drets de les minories s’han de respectar i protegir.

Els Dos Grans Blocs del Pensament de Mill

Es poden distingir dos grans blocs en el pensament de John S. Mill:

• Qüestions relacionades amb la lògica i l’epistemologia.
• Qüestions de caràcter polític i social.

La Lògica i l'Epistemologia en Mill

Mill vol presentar l’utilitarisme com una ciència moral i, per aquest motiu, es proposa investigar primer com funciona la ciència. Aquesta recerca la fa en una obra titulada Un sistema de lògica.

La lògica, diu Mill, és una teoria de la demostració, i es proposa com assolir un coneixement veritable. Mill és empirista, com Hume o Locke, i per tant nega l’existència d’idees innates i de qualsevol principi a priori que sigui independent de l’experiència. Per Mill, el coneixement s’origina amb l’experiència.

Hem vist que hi ha dos mètodes de recerca bàsics:

El Mètode Inductiu

Formula lleis o principis generals a partir de casos particulars o observacions concretes. Exemple: Un biòleg, com que no pot estudiar milions d’individus, escull una mostra i treballa amb aquesta mostra per generalitzar-ne les conclusions.

El Mètode Deductiu

Aplica lleis o principis generals a casos particulars. Exemple: Qualsevol fórmula matemàtica (d=Vc2+c2).

Mill aposta pel Mètode Inductiu, com a bon empirista que és. Segons Mill, la ciència el que fa és generalitzar; la ciència és una generalització de l’experiència. No hi ha lleis que siguin absolutament veritables, com afirmava Plató. La ciència és sempre hipotètica i, per tant, provisional.

Fins i tot principis lògics com el principi de no contradicció (no es pot afirmar una cosa i la seva contrària al mateix temps) tenen la seva base en l’experiència.

Mill considera que la naturalesa, el món en què vivim, es comporta seguint una sèrie de regularitats a partir de les quals podem fer una hipòtesi i obtenir una llei científica. Hi ha un principi d’uniformitat en la naturalesa que fa que les mateixes causes provoquin els mateixos efectes. Exemples:

• El foc sempre provoca escalfor.
• De la descomposició de l’aigua sempre obtindrem el doble d’hidrogen que d’oxigen.

Coincideix amb Hume en el fet que les nostres afirmacions sobre el món es basen en l’hàbit, és a dir, esperem que el futur es comportarà com fins ara. El problema bàsic de les ciències empíriques serà sempre com formular proposicions que tinguin una validesa universal, tant per a les ciències humanes i socials com per a les ciències naturals o experimentals.