Jordi de Sant Jordi: Poeta del Desig i la Introspecció

Jordi de Sant Jordi, cambrer d’Alfons el Magnànim. Expedició a Sardenya i Còrsega. Preso a Nàpols. Nova acció + anticonvencional. 18 poesies. Puresa i música expressiva; sincera, humana i original del seu lirisme. Estramps: Presoner, Enuigs, Enyorament, Lo canviador. Ausiàs Marc, nascut el 1357 a Gandia d'una família de poetes i cava. Vida militar: posseïdor a Gandia (com a recompensa d’expedició). Falcóner major del rei. Casat dues vegades: amb Isabel Martorell (germana de Joanot Martorell) i Joana Escorna. Va tenir 5 fills naturals extramatrimonials (alguns amb una esclava morisca). Característiques: “L’autor més profund, impressió permanent” profunda per la càrrega personal (expressa realment el que sent), per la gran intensitat en les autoanàlisis de sentiments i la finor de les anàlisis psicològiques. Impressió perquè trenca amb l’estil dels trobadores, fa una reivindicació del món i és “el poeta del desig”. Permanent perquè ha influït els poetes castellans del Renaixement (com Garcilaso) i altres persones actuals (com Raimon). Trenca amb la poesia trobadoresca:

• Meditació personal.
• Intimisme.
• Reivindicació del jo: escriu sense pseudònims.
• Voluntat de trencar.
• Realitat dels sentiments i els paisatges.

Obra: 128 poemes que dividim en:

• Cants d’Amor:
• Plena de seny: retreu a la dona que no l’estimi com ell voldria (intel·lectualment).
• Llir entre cards: dona noble i rica (Teresa), gairebé amor total.
• Oh folla amor: li retreu a la dona que vol un amor intel·lectual però que sempre acaba sent carnal.
• Amor, amor: constata la pèrdua de la seva capacitat d’estimar.
• Mon darrer bé: dirigits a Joana Escorna, parlen de la tranquil·litat i la pau que viu des que s’ha casat amb ella.

Estil: suma de dues tradicions:

• Expressió formal i tècnica poètica dels trobadores, però acompanyada d’un lèxic desimbolt i d’una sintaxi clara popular (objectes quotidians i paisatges).

Gran coneixement de la filosofia tomista medieval li dóna l’anàlisi introspectiva i la pràctica discursiva: compara, imprecacions, interroga... Teoritza sobre l’amor i considera que l’amor més pur és l’amor intel·lectual, la comunió entre dues ànimes. Fa ús del (senyal) per no anomenar la dona a qui fa referència. Mostra sempre el seu descontent: quan té amor carnal, vol tenir amor intel·lectual; quan té amor intel·lectual, li falta l’amor carnal. Mostra les dones com a éssers reals i naturals, fora de la idealització i del títol de “dames”.

• Mètrica (dóna una musicalitat entre tallada peculiar).
• Versos decasíl·lab clàssics: abbacddc 46.