Josep Maria Benet i Jornet i Manuel de Pedrolo: Dramaturgs Catalans Essencials

Josep Maria Benet i Jornet

Benet i Jornet (Barcelona, 1940) és l’autor contemporani que s’ha dedicat amb més intensitat al teatre. Encara que va començar els estudis de peritatge, no els va acabar, i va decidir estudiar filosofia i lletres, i l’experiència d’aquests estudis va ser molt rellevant. El propòsit de Benet era trobar la manera d’aprendre a escriure i trobar la resposta a les seves inquietuds (sempre havia volgut ser escriptor, encara que la manca de confiança i les circumstàncies familiars l'havien retingut d'aconseguir aquell desig irrealitzable). Considera el teatre com una passió, com una experiència vital per poder interpretar el món.

Obra

Benet i Jornet, l'any 1963 (empès per Adrià Gual) es va presentar al premi Josep Maria de Sagarra, on va resultar guanyador amb Una vella, coneguda olor, obra que suposa el seu inici com a autor dramàtic (es fa realitat el seu somni).

Les seves primeres produccions es centren en fets realistes i conflictes individuals, i més endavant hi va incloure una problemàtica d’abast col·lectiu en què s’utilitzen tècniques teatrals de distanciament (d’acord amb el teatre èpic). A les seves obres, trobem personatges que presenten una passió interior amagada i que solen fracassar en els seus intents d'integrar-se en un grup social determinat, com Quan la ràdio parlava de Franco i La desaparició de Wendy (en aquesta, combina el mite de Peter Pan amb els condicionaments de la generació que ha crescut sota el règim franquista).

Benet i Jornet ha estat mereixedor del Premi Nacional d’Arts Escèniques (1991) i ha dedicat part del seu treball a la creació d’obres per a adolescents i infants, com Supertot i El somni de Bagdad.

Guions televisius

Des de 1975, va començar a treballar en la programació i direcció d’espais dramàtics al circuit català de TVE. També cal esmentar la seva tasca com a creador i argumentista de guions televisius de sèries dramàtiques per a la Televisió de Catalunya, on destaquen Poble nou i Laberint d’ombres; i actualment: Ventdelplà i El cor de la ciutat.

Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo és un escriptor polifacètic; la seva obra és molt extensa. Ens centrarem en el teatre que se situa dins del teatre de l’absurd i que parteix de l'existencialisme. El seu teatre és clau en l’evolució del teatre en català. Crea un univers propi on assenyala l'absurd dels costums de l’home i ofereix unes tècniques dramàtiques singulars per al moment. Pretenia transformar les convencions de les tècniques escèniques per mostrar la lluita de l'home per comprendre la irracionalitat que l’envolta.

Les obres presenten un plantejament doble: S'hi representa la rebel·lió contra l’opressió amb la defensa de la llibertat i un teatre amb preocupacions filosòfiques sobre mort, llibertat, existència. Les obres transcorren en espais i temps indeterminats amb personatges estranyos i atípics i trenquen la convenció retòrica.

La producció de Pedrolo s'estructura en:

• Primeres temptatives inèdites i obres escrites entre 1954-1956.
• Defineix la seva dramatúrgia de teatre absurd basat en l’existencialisme. Obres amb espais estranyos, poques referències temporals, personatges atípics amb diàlegs absurds…
• Predomina un teatre amb influència del teatre èpic i amb una major intencionalitat política.