Teatre català de la postguerra: censura, renovació i teatre independent

El Teatre Català sota el Franquisme: Censura i Represa

Durant la postguerra, la dictadura controlava totalment l’activitat teatral i imposà el teatre en castellà. A partir de 1946, el franquisme començà a autoritzar algunes obres en la nostra llengua que van haver de patir la censura prèvia i la limitació de publicitat en premsa i ràdio, tant a València com a Barcelona. Les traduccions d’obres estrangeres també estaven prohibides.

Inicis de la Represa: Catalunya i València (1946-1950s)

A Catalunya, les primeres obres de companyies professionals seguien els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de postguerra. Josep Maria de Sagarra amb La fortuna de Silvia (1947) i amb Galatea (1948) intentà innovar, però, pel rebuig de la crítica i el públic, hagué de retornar a la tradició (La ferida lluminosa, 1954). Tanmateix, a València, es vivia una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i teatre humorístic i popular en valencià, on el sainet era l’estrella. El mateix 1946, alguns autors valencians (Faust Hernández Casajuana i Rafael Martí Orberà) proposaren en la premsa la necessitat de nous plantejaments escènics, amb arguments inspirats en els conflictes reals de la societat.

La Renovació Teatral dels Anys 50 i 60

Al llarg de la segona meitat dels anys 50 i la primera dels 60, la renovació va provenir de fonts i plataformes diferenciades dels estrictament professionals o comercials:

• D’una banda, tenim textos teatrals d’escriptors com Josep Palau i Fabre o Llorenç Villalonga.
• D’altra banda, es van fundar plataformes teatrals com L’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955) i L’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual (1960).

La primera aconseguí dur endavant una programació i uns mètodes de treball rigorosos; programaren clàssics (Shakespeare i Txèkhov), editaren traduccions (Ionesco, Greene o Brecht) i posaren en escena obres d’autors com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo o Baltasar Porcel (tots ells poetes que treballaren en un projecte anomenat “Poesia escènica”). L’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual, oberta als nous corrents teatrals, fou decisiva en la creació del teatre independent de la dècada següent.

L'Impuls a València i el Teatre Universitari

En l’àmbit valencià, la renovació teatral va venir d’organismes com l’Ateneu Mercantil de València, la Secció de Teatre de Lo Rat Penat i l’Aula Ausiàs March de la Universitat de València. En aquells ambients aparegué una generació de dramaturgs ben formats culturalment com: Martí Domínguez i Barberà, Francesc de P. Burguera, Rafael Villar i Joan Alforns Gil Albors. Durant els 60, en els cercles universitaris es començà a fer un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural i la revalorització de les figures del director, de l’escenògraf i de l’intèrpret. Aquest teatre seguia els nous corrents europeus: el teatre avantguardista, el surrealista i l’absurd.

L'Evolució del Teatre Català: Dels 60 als 70

En els 60 es va crear el Premi Josep Maria de Sagarra, que, juntament amb altres premis, va servir de plataforma a dramaturgs joves. En els 70, apareixen grups que ofereixen espectacles amb noves tècniques dramàtiques:

• Els directors tindran més protagonisme que els autors.
• L’expressió corporal i la imatge tindran més pes que la paraula.
• Es potenciaran les tècniques de treball col·lectiu.
• Desapareixeran les fronteres entre sala i escena.

Les companyies teatrals que podem destacar són: Els Joglars dirigits per Albert Boadella, que en aquesta època fan teatre èpic de bandolers; Els Comediants, que representen teatre al carrer; Dagoll-Dagom i La Fura dels Baus, que porten a terme poderoses i agressives imatges plàstiques. Quant als autors, els dramaturgs més importants són: Josep M. Benet i Jornet, Jordi Teixidor i Rodolf Sirera.