Literatura catalana i avantguardes als anys 20–30

Els anys 20 i 30: panorama general

Va ser una època de forts contrastos, dos dels quals són:

• Primera Guerra Mundial.
• Època d'entreguerres, durant la qual es van produir diversos canvis importants:

Entre els canvis més rellevants hi ha:

• Una important radicalització de règims polítics entre el feixisme i el comunisme.
• Moviments d'avantguarda: cubisme, futurisme, dadaisme, surrealisme, etc.
• Canvis estètics profunds entre autors com Marcel Proust i James Joyce en la novel·la, i figures com Picasso o Stravinsky en altres arts.
• Noves manifestacions artístiques de masses: cinema, jazz, etc.
• Reacció classicitzant d'alguns artistes: Eugeni d'Ors, Charles Maurras.

El Noucentisme (1906–1923)

Hi va haver un moviment estètic classicista centrat en l'ordre, el rigor i la perfecció formal i lingüística.

La política cultural de la Mancomunitat de Catalunya es va basar en:

• La Lliga Regionalista (partit catalanista i conservador), amb Enric Prat de la Riba com a president.
• Una xarxa d'infraestructures culturals: Institut d'Estudis Catalans (IEC), Biblioteca de Catalunya, escoles, museus, etc.
• La Secció Filològica de l'IEC i Pompeu Fabra, encarregats de la normalització ortogràfica.
• Valoració: primer impuls institucional a la cultura catalana després de dos segles.

Les avantguardes

Les avantguardes volien trencar la tradició cultural occidental amb una reacció antiburgesa i cercar una nova expressió artística.

Principals moviments avanguardistes:

• Cubisme: interpretació fragmentada de la realitat.
• Futurisme: elogio de les màquines, l'esport, el risc i la vida moderna; defensa d'una renovació radical de la realitat.
• Dadaisme: destrucció de l'art i la cultura tradicional; és el més radical.
• Surrealisme: tractament dels somnis i del subconscient, més enllà de la realitat sensorial.

L'avantguarda catalana, amb la voluntat de lluitar contra el poder i l'Estat, va ser una experiència cultural amb una ruptura parcial. Hi va haver dues etapes:

• 1ª etapa (1920): influència cubista i futurista (Salvat-Papasseit).
• 2ª etapa (finals dels anys 20): influència surrealista (Manifest groc — propostes i queixes). Els surrealistes van inventar l'escriptura automàtica: consisteix a escriure sense pensar, plasmar tot el que surt en el moment com a reflexió de la realitat del pensament.

Josep Carner (gran poeta del noucentisme)

Barcelona (1884) – Brussel·les (1970).

Gran part de la seva vida la va passar a l'estranger (Itàlia, Mèxic, Bèlgica). Va col·laborar i treballar a l'IEC (Institut d'Estudis Catalans). En la seva maduresa va viure a l'estranger fent de diplomàtic. El 1939 es va quedar sense feina; com a exiliat va anar a Bèlgica, on va exercir de mestre fins a la seva mort.

Era conegut com el príncep dels poetes:

• Va començar dins del noucentisme (obres com Els fruits saborosos, Auques i ventalls).
• Va fer un canvi cap a la poesia simbolista, més sentimental (El cor quiet, Nabí). Nabí és un llibre constituït per un sol poema llarg que recull reflexions morals, vitals i religioses.
• El llibre més important de poemes és el que revisa i recupera la seva obra poètica; hi revisa, retoca i selecciona els seus poemes en una edició de «poesia completa revisada».
• També va escriure prosa (contes i articles), per exemple Les bonhomies.
• Traduïa grans clàssics universals (Dickens, Molière, La Fontaine, Twain, etc.).
• Va ser un gran creador de llenguatge literari: sabia combinar amb molta habilitat registres cultes i populars, amb una aparent naturalitat i una elaboració molt rigorosa.

J. V. Foix (un dels primers avantguardistes)

Barcelona (1893–1987).

• Va començar treballant a Sarrià i va compaginar diversos oficis amb la seva activitat poètica.
• Pioner en certes activitats culturals i d'afició; col·laborava amb altres creadors i era un gran amic de Miró.
• Va dirigir revistes literàries i artístiques (La Revista, Trossos).
• S'autoanomenava "investigador en poesia".
• Va escriure poemes en prosa avanguardistes: curts, amb un ritme buscat; són textos en prosa breu treballats amb figures retòriques (per exemple, Diari 1918).
• La seva gran obra en vers és Sol i de dol, un gran poema en vers on es demostra la seva condició d'investigador en poesia; hi combinen sonets classicitzants i elements avantguardistes. Tracta temes com el surrealisme i els somnis.
• En prosa, obres com Catalans de 1919 parlen de poetes, artistes i pintors catalans no gaire coneguts.
• Utilitzava un llenguatge cult amb molts arcaismes medievalitzants i agosarats neologismes.

Joan Salvat-Papasseit

Barcelona (1894–1924). Va morir de tuberculosi.

Tingué una vida curta i difícil: de petit li va morir el pare (fogoner de la caldera d'un vaixell), la seva infància transcorregué en un asil i als 12 anys va començar a treballar; el poc temps lliure l'aprofitava per llegir. Tenia una formació autodidacta. Es va casar, va tenir dos fills i va morir als 30 anys.

La seva obra es caracteritza pel vitalisme i per una forta intensitat biogràfica.

La seva vida i obra estan marcades per l'autodidactisme, la influència de les avantguardes i una ideologia propera al socialisme i a l'anarquisme; vivia conscient de la seva pròpia mort i era intensament vitalista.

Moltes de les seves obres poètiques es van publicar en períodes de malaltia.

• L'irradiador del port i les gavines: parla del port, on detecta dos aspectes de l'element natural confrontats amb els elements creats per l'home (les màquines).
• El poema de la rosa als llavis: narra la trobada amb una noia, l'inici d'una relació, el matrimoni i la separació; són poemes amorosos i eròtics amb metàfores sexuals molt explícites.

Aquests poemes es caracteritzen per un to directe i sincer, un gran impuls vital i una força expressiva notable.

Carles Riba (intel·lectual)

Barcelona (1893–1959).

No només va ser poeta; també va ser lingüista, traductor, crític, humanista i, en conjunt, un brillant intel·lectual català.

L'any 1939 va haver d'exiliar-se a França. Carles Riba es convertí en un símbol de la cultura catalana resistent sota el franquisme.

Feia una poesia postsimbolista amb una gran elaboració lingüística: no només explicava, sinó que suggeria; cal buscar amb cura les paraules.

• Primer llibre d'Estances: tracta sobre l'amor abstracte i intel·lectual i la creació poètica (les estances són poemes breus).
• Elegies de Bierville: vivències de l'exili; explica els sentiments d'una persona exiliada (Bierville és on Riba va passar els anys d'exili).
• Salvatge cor: recull de sonets sobre l'experiència amorosa i religiosa.

Alguns dels llibres que va traduir més importants inclouen l'Odissea, tràgics grecs, poetes alemanys i autors grecs moderns.

Va publicar un llibre anomenat Els marges, on escrivia crítiques i assajos sobre els seus punts de vista.

Josep M. de Sagarra

Barcelona (1894–1961).

Sagarra va ser un autor molt prolífic i enormement popular.

Poemes destacats:

• Cançons de rem i de vela: cançons amb aire popular relacionades amb la costa.
• El poema de Nadal: extens poema narratiu, molt popular.
• Poemes satírics: alguns es publicaven a la premsa o circulaven oralment; eren sovint improvisats (satírics en el sentit de crítica burleta amb to humorístic).

Teatre: ell anomenava les seves obres «poemes dramàtics», per exemple El cafè de la Marina, on els personatges parlaven en vers.

Prosa: novel·les com Vida privada i Memòries, on tracta el pas de la dictadura a la República; també va escriure una biografia de la seva família i, al final, una autobiografia.

Traduccions al català: va traduir, entre d'altres, la Divina Comèdia de Dante i obres de Shakespeare.

Altres poetes

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Palma de Mallorca (1913) – El Brull (1938). Va morir de tuberculosi.

Una de les seves grans obres és Imitació del foc, un llibre molt breu amb poemes originals i moderns, amb tocs barrocs, postsimbolistes i avantguardistes.

Màrius Torres

Lleida (1919) – Sant Quirze de Safaja (1942).

El seu llibre més destacat és Poesies, que reuneix poemes de tradició simbolista, de gran lirisme, intimisme i una rigorosa perfecció formal.

Clementina Arderiu

Barcelona (1889–1976).

El seu millor llibre és Cançons i elegies, format per poemes d'amor, religiositat i reivindicació femenina; pertany a la tradició postsimbolista i presenta una forma amb tocs populars.