Literatura catalana sota la dictadura franquista (1939-1975)

Etapa de repressió (1939-1946): després de la guerra civil, la dictadura franquista va provocar la desaparició de moltes publicacions i la prohibició de l'ús públic de la llengua catalana. Es va viure un període de silenci cultural i de censura, sense editorials ni crítica, i amb quasi cap lector.

Represa cultural (1946-1956): després de la Segona Guerra Mundial, la derrota del feixisme a Itàlia i Alemanya va fer que la dictadura franquista s'afeblís. Les representacions de teatre en català es van prohibir i es van traduir obres d'autors estrangers. Es van crear algunes editorials i alguns premis literaris.

Poesia: al primer seguit de les tendències anteriors a la guerra van aparèixer la tradició simbolista (difícil interpretació, de vegades hermètica) i l'avantguardista. S'ha caracteritzat per preocupacions metafísiques i religioses, i per l'evasió de la realitat, amb preocupacions sobre la classe de la societat i la política que no satisfeien les aspiracions dels autors.

Simbolista: Màrius Torres, Joan Vinyoli i Blai Bonet, que inaugura la poesia mallorquina de postguerra, continua amb la poesia simbolista d'abans, amb temàtica molt variada.

4 poemes de Sant Enllà (1950): temàtica pastoril i temàtica religiosa, deguda al seu inici a l'estudi de la vida eclesiàstica.

Cançons: inicia la poesia civil que denuncia les prohibicions i està compromesa amb la societat.

També va escriure novel·la i teatre. Destaca L'ombra, reflexió d'un nen malalt tancat al sanatori, premi Josep Maria Folch i Torres de 1950. Al cinquanta, Carles Riba i Joan Maragall van ser grans innovadors de la poesia de postguerra, i van introduir l'existencialisme.

Avantguardista: intenta rompre amb tots els esquemes anteriors. Destaquen J. V. Foix, Josep Palau i Fabre (Poemes de l'alquimista) i Joan Brossa: a través de la seva obra denuncia la societat mitjançant la sàtira antifranquista i reivindica el nacionalisme (Poemes visuals).

Salvador Espriu i Pere Quart: l'un des de l'exili, l'altre a l'interior, són grans innovadors de la poesia de postguerra. Van introduir l'existencialisme a la seva poesia, que respon al silenci imposat (1940-1950) i a la censura atenuada (1960). En les obres apareix un canvi d'orientació, però continuen amb el que venien fent abans de la guerra: la preocupació existencial davant la vida i la mort. Tenen estils diferents, però presenten les mateixes preocupacions: sensació d'estranyesa al propi país pels canvis després de la guerra (Espriu) i la tornada després de viure a l'exili (Quart). Les seves obres van influir en la poesia realista i social dels anys 60.

Novel·la fantàstica i evasió: Joan Perucho destaca per l'humor, la ironia, la fantasia, els sants, els fets històrics i els inventats, i la erudició autèntica amb dades falses (Llibre de cavallers).

Narrativa psicològica: és la línia continuista de les tendències anteriors a la guerra, amb caràcter existencialista i catòlic. Destaca Incerta glòria de Joan Sales, novel·la realista: reflexiona sobre les difícils condicions de vida de la postguerra espanyola i europea. Destaca Tirant (Avel·lí Artís-Gener).

Teatre: la censura feia difícil les representacions teatrals. Es van permetre obres d'Angel Guimerà, Santiago Rusiñol o Josep Maria de Sagarra, i els comèdies burgeses de Carles Soldevila. Mitjans dels 50: es va començar a conèixer la traducció d'obres estrangeres i algunes obres d'autors anteriors a la guerra com Joan Oliver, Salvador Espriu o Joan Brossa. Destaca Antígona.

Assaig: presta un gran servei a la represa cultural i compleix una finalitat crítica i de guia per a les noves generacions. Dos dels més importants: Josep Pla i Joan Fuster. Obres narratives: El carrer estret; assagístiques: Les hores, Els pagesos, Els anys; llibres de viatge i guies; dietaris i memòries: El quadern gris; biogràfiques: Homenots. Estil: la seva obra és molt atractiva, les descripcions tenen una adjectivació rica en matisos. Joan Fuster: participa en iniciatives culturals en defensa de l'idioma i la cultura. Obres sobre literatura, caràcter cívic i social (Nosaltres els valencians) i humanístic. Les obres són reflexions sobre problemes de la vida quotidiana.

Llorenç Villalonga: novel·lista mallorquí i destacat de la literatura contemporània. Va donar a conèixer Mort de dama: burla de la classe aristocràtica en decadència, amb un to enyorat i afectuós (escàndol a la societat mallorquina conservadora i tradicional). Va començar en castellà i hi va seguir escrivint. Amb el seu conservadorisme i l'enfrontament amb els regionalistes mallorquins. Després es va fer militar i, a l'acabada la guerra, el GC Sanchis Guarner el va reconciliar amb els intel·lectuals mallorquins «resistents» i va recuperar el català. Bearn o la sala de les nines: influència dels enciclopedistes francesos, novel·la més important i difosa. Dividida en «Sota l'influència d'en Faust» i «La pau regna a Bearn». En Toni representa la raó i l'esperit il·lustrat que admirava Llorenç Villalonga en front de l'obscurantisme i la hipocresia que representen Maria Antònia, Joan i el Vicari. Amb dues acts en vestes de manera amable i benedosa. Llenguatge estàndard narrat, amb personatges i diàlegs variant amb el mallorquí. Influït per Marcel Proust, les seves obres són molt autobiogràfiques, sobretot per la visió nostàlgica dels prats perduts.

Francesc de Borja Moll: continua la labor del Diccionari català-valencià-balear, i fundà la col·lecció de clàssics «Les Illes d'Or» i la Biblioteca cultural balear. Va publicar una Ortografia mallorquina.

Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Joan Coromines, Joan Veny i Clar: creadors de la dialectologia catalana moderna. Els parlars catalans.

Pere Calders: les obres dels anys 30: El primer arlequí, llibre de contes; Unitats d'xoc, llibre sobre les seves experiències durant la Guerra. Ombra de l'atzavara, producte de l'exili mexicà, narra irònicament el drama de l'exili. Després de l'exili publica un recull de contes. En els contes apareix l'absurd: els personatges viuen en una realitat monòtona i rutinària que interromp amb un fet inesperat i absurd, utilitzant la fantasia en la realitat (realisme màgic). Mostra escepticisme cap a la condició humana. Antaviana: obra de teatre a partir dels seus textos. Els personatges parlen una barreja de registre col·loquial i culte per transmetre'ns les contradiccions de la naturalesa humana.

Manuel de Pedrolo: més de 100 novel·les molt perseguides per la censura. Temes: repressió sexual i política, solitud, visió negra del futur, conflictes socials. Utilitza en la policíaca Joc brut, en la simbòlica i al·legòrica Tots els bèsties de càrrega, amb efectes existencialistes i realisme social. Estil molt variat; ambienta les seves obres en un temps i un lloc imprecisos. Denuncia les injustícies contra la dignitat humana produïdes a Espanya franquista.

Realisme social: exposició de la realitat amb tota la seva cruesa, perquè servia de denúncia de les injustícies causades per la dictadura. Característiques: acte profètic (el poeta assumeix el destí del poble primit); descripció de realitats amargues de guerra i postguerra; a vegades la poesia esdevé narrativa; llenguatge directe, viu i col·loquial a vegades; temes més freqüents: denúncia d'injustícies, demanda de llibertat (expressió sobretot); sensació d'exili interior; reflexió sobre la funció del poeta i la poesia. Amaga una simbologia complexa.

Teatre: a partir dels anys 50 es va permetre la traducció d'obres estrangeres. Possibilita la renovació escènica. El neorealisme, els corrents existencialistes i la forta influència del teatre èpic de Bertolt Brecht fan evolucionar el teatre català dels 60 cap al realisme social, a partir de la fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que introdueix les novetats teatrals europees. El teatre adopta dues modalitats: teatre documental, que intenta posar en escena un fet històric controvertit, a partir del qual indaga sobre les causes i les conseqüències dels fets a través dels personatges; sàtira política, que compartia la finalitat del teatre documental però en clau humorística. Destaca El retaule del flautista de Jordi Teixidor, on defensa la llibertat d'expressió. Cal destacar la tasca d'Els Joglars.