Literatura Catalana: Guerra, Exili, Postguerra i Anys 60
Literatura de la Guerra, l'Exili i la Postguerra
Els tres anys que va durar la guerra civil, el règim franquista va proposar castellanitzar Catalunya en tots els àmbits.
La Poesia
Va ser el gènere literari privilegiat durant l'etapa més difícil de la postguerra. Es difonien mitjançant trameses i lectures privades, o bé en publicacions periòdiques i edicions clandestines o tolerades per una censura que considerava la poesia com un gènere minoritari. Els temes més freqüents eren l'enfrontament bèl·lic, l'exili, l'elegia per un món perdut i la fidelitat a la llengua i la cultura del país. Carles Riba va ser considerat a l'època com el mestre dels poetes i intel·lectuals.
Narrativa
Va tenir greus dificultats sota el franquisme a causa de la censura, la manca d'educació en la llengua del país i la mateixa limitació del mercat editorial que es deriva d'un públic lector reduït. No van impedir un desenvolupament notable del gènere i, en particular, de novel·les que donen testimoni i denuncien la guerra i les seves conseqüències.
Temes:
- Guerra: Joan Sales
- Experiència de l'exili: Pere Calders, Vicenç Riera Llorca i Lluís Ferran de Pol
- Situació postguerra: Mercè Rodoreda
- Camps de concentració: Joaquim Amat-Piniella i Agustí Bartra
Teatre
La repressió franquista va incidir molt negativament en el teatre en català, ja que el teatre necessita unes condicions materials, personals i polítiques estables. Al 1946, es va permetre una certa represa d'aquest gènere. L'autor més destacat va ser Josep Maria de Sagarra.
Literatura dels Anys Seixanta
A l'inici dels anys seixanta, el franquisme va entrar en una fase que es va anomenar desarrollismo. En aquests anys es van impulsar un seguit de mesures liberalitzadores mitjançant les quals es va aconseguir un creixement econòmic sense precedents. La relativa obertura del règim va fer possible una certa permissivitat envers el català.
La Poesia
Coincidint amb la mort de Carles Riba al '59, la poesia simbolista, hermètica i idealitzadora va entrar en crisi. El nou enfocament és més realista: els poemes se situen en espais quotidians, els recursos retòrics són escassos i s'utilitza un llenguatge senzill, i fins i tot col·loquial; la mètrica perd rigidesa i alguns autors en prescindeixen; el poema esdevé narratiu i sovint inclou una reflexió moral. Aquests canvis van ser impulsats per Joan Oliver i Salvador Espriu. Poetes destacats: Gabriel Ferrater.
Narrativa
Esdevé més realista. Tracta de descriure les condicions de vida des d'un punt de vista objectiu, crític i amb un llenguatge assequible. Principals novel·listes: Josep Maria Espinàs. Es desenvolupa també la novel·la psicològica, que se centra en l'anàlisi dels personatges i els seus conflictes. Aquesta temàtica arriba al seu punt culminant amb Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda. Aquests dos autors acaben creant dos models novel·lístics molt personals que van més enllà d'una tendència determinada.
Teatre
Es desenvolupa una certa infraestructura de grups i els autors demostren una voluntat de modernització. Pren volada el teatre independent, que s'oposa al teatre comercial i que engloba nombrosos grups d'aficionats que malden per esquivar la censura i presentar creacions innovadores. Un dels grups més destacats és l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. El teatre català intenta adaptar-se a les últimes tendències europees, com ara el teatre existencialista, l'absurd o l'èpic. Autors més significatius: Joan Oliver (obres que constitueixen una crítica de la manera de viure i d'actuar de la burgesia), Joan Brossa (a cavall de la poesia escènica i el teatre de l'absurd), Baltasar Porcel i Manuel de Pedrolo (aprofundeixen en temes com l'existència humana i la llibertat).