Literatura Catalana Medieval: De la Lírica Trobadoresca a Ausiàs March

Literatura 1 Itat 2

2. La lírica medieval:

Durant l'Edat Mitjana, la poesia lírica, aquella que expressa sentiments i sensacions personals, era poesia cantada. L'autor havia de ser poeta i músic.

2.1 Trobadors, joglars i poetes:

En el segle XII i XIII, el concepte trobador es contraposava al de poeta. Els poetes versificaven en llatí i altres poemes.

Els trobadors components en llengua vulgar cançons de caràcter profà que s'interpretaven davant d'un públic cortesà. Perquè la seva obra arribés al públic, calia que hi hagués un intèrpret: el joglar. El joglar líric havia de tenir una gran pràctica.

Tant els compositors —els trobadors— com els intèrprets —els joglars— eren essencialment viatgers: anaven d'un país a un altre presentant les seves obres als palaus, als castells i a les places.

La lírica i la música medievals tenien un caràcter internacional i que, per tant, es pugui parlar d'una tradició europea.

2.2 La lírica trobadoresca: la primera mostra de poesia culta en llengua romànica:

Pel que fa a la poesia lírica culta en llengua romànica, la primera manifestació va ser feta en occità (o provençal), la llengua dels trobadors. Aquests compositors van crear una variant poètica més o menys artificiosa —la koiné— i les regles poètiques —els rasos— que van donar a la llengua occitana, ja a principis del segle XII, la categoria de llengua culta.

2.3 La poesia lírica culta escrita en llatí:

L'estament eclesiàstic (sobretot els monjos dels monestirs) va conrear una lírica culta escrita en llatí, tant de temàtica religiosa com de temàtica profana.

Els poetes eclesiàstics demostraven una formació àmplia. El monestir de Ripoll.

2.4 La poesia lírica culta escrita en occità:

L'estament nobiliari, seguint els passos de la noblesa occitana, va conrear una lírica culta escrita en occità: la lírica trobadoresca. És la primera mostra de literatura culta escrita en una de les llengües romàniques. Els autors (trobadors i dones trobadores) pertanyien a la noblesa de les corts feudals dels segles XII i XIII.

• L'art de trobar: L'art de trobar, és a dir, l'art de crear cançons, exigia una gran preparació tècnica. Un bon trobador havia de conèixer i seguir les regles rígides de composició.

Els versos havien d'aparèixer lligats per la rima consonant.

• Els gèneres poètics: Els poemes dels trobadors giren al voltant de tres temes bàsics: l'amor, la guerra i la mort. Els gèneres principals de temàtica amorosa són la cançó, l'alba i la pastorel·la; el de temàtica bèl·lica, el sirventès, i el de temàtica funèbre, el plany.
• La cançó de la fin'amors: La cançó de la fin'amors (l'amor fidel) és el gènere més característic de la poesia dels trobadors; es tracta d'un cant d'exaltació amorosa, i un cant a la bellesa i a la dignitat de la dama de la cort. El trobador assumeix el paper d'un vassall que manifesta el seu amor i la seva devoció a la dama i li suplica un gest d'acceptació o de reconeixement. Aquest esquema temàtic és la reproducció, en l'àmbit amorós, de l'estructura feudal: el trobador jura fidelitat a la dama —a vegades anomenada domna (senyora), a vegades midons (senyor meu)— tal com el vassall jura fidelitat al seu senyor.

L'última estrofa de la cançó és més curta i s'anomena tornada, on sol aparèixer el senhal (senyal), és a dir, un pseudònim darrere del qual el trobador amaga l'autèntic nom de la dama.

• L'alba i la pastorel·la: L'alba expressa el dolor que senten els amants en preveure l'arribada de la llum del dia: l'alba suposa la separació dels amants. També sol aparèixer la figura del guaita, company fidel i jove del cavaller, el qual vigilava que els amants no fossin descoberts pels gelosos o pels lauzengiers.
• La pastorel·la narra l'encontre fortuït entre una pastora i un cavaller.
• El sirventès: El sirventès és el gènere més característic de la temàtica bèl·lica.
• El plany: El plany és una cançó fúnebre: el trobador fa elogi d'un difunt i expressa el dolor que sent per la seva mort.

Cerverí de Girona:

(dit també Guiem de Cervera) és el trobador català del qual s'han conservat més composicions.

És un exemple de trobador professional vinculat a la casa reial.

Un exemple ben clar és la cançó Viadeira, que reproduïm a continuació. Es tracta d'una composició que presenta l'estructura formal de les cançons de camí (viadeires), que eren cançons populars que la gent cantava fent via per tal d'alleugerir les fatigues del viatge.

Ramon Llull, primer poeta líric que escriu en català:

En l'àmbit de la poesia culta, és el primer gran poeta líric que va escriure en català. Llull escriu un dels poemes de caràcter autobiogràfic més interessants de l'Edat Mitjana: Cant de Ramon.

A diferència de la trobadoresca, consisteix en el fet de demostrar al lector, de manera despullada i sincera, la pròpia persona en el seu estat: tal com és i tal com se sent.

3. Lèpica medieval

La poesia èpica tenia un paper molt important a l'antiguitat: cants dels fets dels herois. Durant l'Edat Mitjana, els joglars èpics s'encarregaven de divulgar, per castells i places, memòries que anomenem cançons de gesta. La cançó de gesta, sens dubte, era un instrument publicitari utilitzat per reis i cort de benefici propi.

1. Els primers escrits en català

Les llengües romàniques ja estaven configurades i eren utilitzades amb tota normalitat per la població del segle VIII. Els testimonis més antics de textos escrits en català que s'han conservat pertanyen a la segona meitat del segle XII: Forum Iudicum i els Homilies d'Organyà.

Són més de caràcter més aviat utilitari redactats en una llengua primitiva: un sol autor, Ramon Llull, entre el 1272 i el 1315.

2. Ramon Llull

Ramon Llull és una de les figures més importants de la cultura medieval europea i, sens dubte, la més destacada de la història de la literatura catalana. Cas excepcional i únic: és el primer a l'Europa medieval que usa una llengua romànica per redactar textos de filosofia, teologia, mística i ciència.

Llull és el veritable creador de la llengua literària catalana: la llengua catalana presenta, per primera vegada, una sintaxi rica, clara i plena de matisos i un lèxic ampli, precís i intel·ligible.

2.1 La vida de Ramon Llull:

• Neix a la ciutat de Mallorca.
• Llull és educat en l'ambient de l'aristocràcia.
• Bon coneixedor de la lírica trobadoresca.

La conversió: La vida de Llull fa un canvi brusc i radical: abandona la cort i la família per dedicar-se完全 a la vida religiosa. Llull es retira a fer vida contemplativa i a formar-se: estudia, d'una banda, filosofia, teologia i ciència; i, de l'altra, llatí i àrab.

En una llarga estada, en solitud, al puig de Randa va concebre el seu gran ideal de vida; ideal que consta de dos grans objectius:

En primer lloc, la creació de l'art, amb raons intel·ligibles, tant les grans veritats de la fe cristiana com l'estructura i el funcionament ideals de la societat i del món.

En segon lloc, l'expansió del cristianisme i la formació moral per mitjà de la predicació directa.

Ramon Llull, missioner, escriptor i intel·lectual: Com a missioner, Llull va anar a predicar el cristianisme principalment al nord d'Àfrica amb l'objectiu de convertir els musulmans: això el va conduir a situacions problemàtiques, per la qual cosa fou apedregat, empresonat i expulsat diverses vegades: fou sentenciat a mort, i es va deslliurar en l'últim moment gràcies a un intermediari. L'experiència missionera va despertar en Ramon Llull una gran devoció i un cert consol espiritual.

Com a escriptor, va fer una obra sorprenent per la profunditat intel·lectual, per la qualitat literària i per l'extensió. Un sol objectiu: explicar el seu art. Llull representa una gran varietat temàtica: podem parlar d'obres de teologia, de moral, de filosofia, de ciència, de tècnica, etc. Es tracta, doncs, d'una obra enciclopèdica.

És en les obres narratives on podem apreciar els grans valors literaris de la prosa de Llull.

Com a intel·lectual, Llull es va relacionar amb els savis més importants del moment. Perseguia 2 objectius: per una banda, explicar a les universitats i al món intel·lectual el seu art; i, per l'altra, demanar a les autoritats eclesiàstiques i polítiques els fons necessaris per crear monestirs on es poguessin formar els nous missioners, que havien de ser capaços de predicar en la llengua dels infidels —principalment, doncs, havien de saber àrab— i havien de conèixer l'art de predicació lul·liana.

2.2 L'obra literària de Ramon Llull

L'obra de Llull és extensa i variada.

Les obres narratives: va escriure dues novel·les: Llibre d'Evast e Blanquerna i Llibre de Meravelles, les dues primeres novel·les escrites en català.

Llibre d'Evast e Blanquerna: És una autobiografia utòpica, és a dir, el relat de la vida ideal que Llull hauria volgut tenir i que, per tant, proposa com a model de vida de tot bon cristià.

Llibre de Meravelles: Narra la vida d'un jove, que es diu Félix, que abandona casa seva per tal de recórrer el món. L'objectiu que Llull persegueix és que el protagonista admiri la creació de Déu i aprengui, amb una sèrie d'exemples.

En el seu pelegrinatge, es troba amb un seguit de savis i ermitans amb qui estableix un diàleg de temàtica espiritual i científica.

Llibre de Meravelles es presenta com una enciclopèdia però en forma de novel·la.

Llibre de les bèsties (el capítol 7è) és la part més novel·lística i més imaginativa. Es tracta d'una faula política inspirada en apòleg de tradició oriental: les bèsties formen una societat organitzada jeràrquicament, com la societat humana; les bèsties dels estaments més alts debaten les decisions polítiques que cal prendre, organitzen grups i fan aliances per defensar els seus interessos; els que no sostenen el poder alimenten ambicions i desperten traïcions, etc. En definitiva, un retrat de la societat aristocràtica i un tractat de política.

3. Les quatre grans cròniques: A la segona meitat del segle XIII apareixen les primeres cròniques redactades en català: la primera és la que va dictar el rei Jaume I el Conqueridor (el títol és: Llibre dels fets); la segona va ser redactada per Bernat Desclot (el títol és: Llibre del rei Pere d'Aragó e dels seus antecessors passats). En el segle XIV es van redactar dues cròniques més, que les van escriure: el cavaller Ramon Muntaner i el rei Pere III el Cerimoniós.

Aquestes quatre cròniques tenen un valor extraordinari com a documents històrics, ja que narren els esdeveniments polítics, socials i militars més destacats d'un llarg període (del 1162 al 1387), el major conjunt historiogràfic de l'Europa medieval.

[La cancelleria reial (l'oficina de la cort reial), dominava el llatí, el català i l'aragonès. Crearen un model de llengua escrita uniforme, semblant al model estàndard de les llengües actuals.]

2. Els moviments renovadors de la lírica: En l'àmbit de la poesia catalana, la innovació poètica arriba de la mà de la gran figura d'Ausiàs March, ja al segle XV.

2.1 Els grans poetes italians: El Dolce Stil Novo és un estil que es caracteritza pel seu esperit innovador: temàtiques nous, tractaments originals, formes innovadores... representa, per tant, un trencament i una superació de la tradició trobadoresca, que es manifesta sobretot en l'àmbit de la poesia amorosa.

Surt definitivament del món feudal (l'entorn ja no és el castell o la cort); modifica el concepte de noblesa (la noblesa no s'obté per llinatge, sinó per virtut), crea un nou ideal de dona i abandona la llengua occitana.

[L'humanisme, és un moviment intel·lectual que connecta amb la tradició grecollatina i que pren l'home com a mesura de totes les coses. L'humanisme és una manera diferent de viure i d'entendre la vida.]

2.2 Ausiàs March: Ausiàs March (Gandia, 1397-1459) és el poeta en llengua catalana que va trencar definitivament amb la tradició trobadoresca. La poesia de March no pretenia fer elogi d'una dama feudal ni pretenia participar en els certàmens literaris d'arrel trobadoresca. En els seus poemes, March parla d'ell mateix, del seu pensament, del seu món interior, de les seves vivències, de les seves contradiccions... es tracta, doncs, d'una poesia personal i sincera en què el poeta es mostra al lector amb les virtuts i els defectes propis de qualsevol ésser humà.

Ausiàs March, el poeta de la innovació: És el poeta més important de la literatura catalana medieval. Fou capaç de crear una lírica diferent, nova: plenament personal.

El concepte de poesia d'Ausiàs March està lligat al pensament: la poesia li serveix per pensar, reflexionar, filosofar. Amb raó March fou anomenat el poeta filòsof.

La matèria poètica de March és ell mateix: la seva vida, el seu pensament, les seves contradiccions, les seves pors... ell és sempre el protagonista dels seus poemes; la poesia és l'instrument que utilitza per analitzar i confessar la seva intimitat més profunda. La seva, doncs, és una poesia del jo.

Té un concepte ben diferent de dona: ell concep la dona com a companya, companya en l'amor i en el desamor; companya amb virtuts i amb defectes. I de la dona li interessa principalment el gest, el somni i el sentiment.

Utilitza el català com a llengua poètica.

Per explicar la realitat personal, necessita una expressió més directa i sincera.

Menysprea la tradició poètica: imatges, comparacions, estructures, etc.

2.3 L'humanisme: Bernat Metge

(odia les dones = misogin). Respecte a la tradició medieval predominant, els escriptors humanistes tenen una mentalitat més laica, més antropocèntrica, més escèptica, més irònica i més elegant.

L'obra més important de Bernat Metge és Lo Somni.

Lo Somni està dividit en quatre tractats o llibres. En el tercer llibre, ens parla dels defectes de les dones.