Literatura Catalana: Monzó, Espriu i Poesia Postguerra

Quim Monzó

Quim Monzó va néixer a Barcelona el 1952. La seva primera novel·la va ser L'udol del griso al caire de les clavegueres. Self-service la va escriure en col·laboració amb Biel Mesquida. En aquestes obres ja s'apuntaven algunes de les notes que han esdevingut característiques del seu món: l'esperit crític, l'univers ciutadà, l'atracció per històries breus fragmentades de personatges anònims. Però Monzó va abandonar aquestes característiques i va apostar per una narrativa més directa i acostada al lector.

Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l'escriptura (Olivetti, Moulinex). Una part dels relats de Monzó estan dedicats a tipificar tota mena d'actituds i discursos sobre les relacions amoroses a la nostra època, i un altre pol temàtic és la reescriptura en clau irònica o la deformació d'episodis.

Monzó no escriu allò purament ficció sinó metaficció, ficció sobre ficció. La temàtica central de la seva literatura són els tòpics i les mentides que envolten tots els aspectes de la vida quotidiana.

Salvador Espriu

Salvador Espriu, poeta, dramaturg i narrador. L'obra d'Espriu té un caràcter fortament unitari. Contribueix a la creació de diversos mites que recorren la seva obra, alguns d'ells personals. L'autor va considerar la seva obra com una meditació constant i obsessiva de la mort, que per a ell és la realitat última de l'existència humana.

Espriu formava part de la primera generació d'escriptors que, en arribar a la joventut, es van trobar una llengua codificada i normalitzada per Catalunya. Durant el període de la República havia publicat cinc llibres en prosa (El doctor Rip, Laia i Ariadna al laberint grotesc). Després de la guerra, l'escriptor es va concentrar en la poesia (Cementiri de Sinera, La pell de brau), amb la màxima projecció pública.

Poesia de Postguerra fins a finals dels 70

Fins als anys 40 i començament dels 50, Carles Riba va esdevenir un punt de referència per als escriptors joves i per la cultura catalana. Riba encarnava els valors de rigor moral, d'exigència literària i de fe en la cultura. Als anys 60 es va viure un gran debat que va enfrontar l'estètica de tradició simbolista amb una literatura com a forma de compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura, és l'anomenat realisme històric o social.

Als anys 70, es van produir fets que van marcar un tomb en la poesia. Es van començar a publicar obres completes de Brossa i es va redescobrir la poesia de Foix. Ells reivindicaven unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar les possibilitats del llenguatge. Al País Valencià, el canvi el va marcar el 1974 una antologia que Amadeu Fabregat va publicar: Carn fresca. Significava la presència d'una nova poesia i responien a orientacions diverses, només compartien el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la vocació de practicar la poesia com una activitat autònoma.