Literatura catalana sota el franquisme: exili, repressió i clandestinitat

La Literatura Catalana sota la Dictadura Franquista

La Guerra Civil espanyola va acabar el 1939, i s'hi va instaurar la dictadura del general Franco, la qual va suposar en molts territoris la pèrdua de les llibertats democràtiques. El català va quedar prohibit a l'àmbit públic i la literatura es va tornar clandestina a causa de la censura moral franquista, fet que va provocar l'exili.

El Canvi Dràstic després de la Guerra

Abans de la Guerra Civil, semblava que s'havia encetat un camí cap a la normalització de la narrativa. No obstant això, en acabar aquesta, el govern franquista va prohibir l'ús públic i oficial de la llengua catalana. A més, es van abolir els estaments i organismes oficials, així com les activitats culturals.

L'Impacte de l'Exili

Molts autors, com Pere Calders o Mercè Rodoreda, es van exiliar —la majoria a França i alguns, a causa de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, a Amèrica—. Des de l'exili, i malgrat les dificultats, van iniciar una activitat cultural important.

Trets Comuns de la Literatura de l'Exili

Es va produir una literatura no vinculada especialment a cap moviment literari concret, però que tenia alguns trets comuns:

• El to autobiogràfic.
• El tema de l'enyorança.
• El sentiment de frustració i de fatalitat del destí.
• La denúncia de la guerra i les seves conseqüències.

Alguns novel·listes exiliats (Vicenç Riera Llorca, Xavier Benguerel, entre d'altres) van publicar obres, la majoria de les quals tenien com a tema la dura experiència de l'exili.

L'Autocensura i la Clandestinitat a Catalunya

Els escriptors que es van quedar van patir "exili interior", és a dir, un exili que els va obligar a autocensurar-se per tal de no patir la repressió de la dictadura. Van haver de fer la seva activitat literària en la clandestinitat (edició de revistes subversives, tertúlies en cases particulars…).

La Recuperació Lenta de la Novel·la

En aquestes circumstàncies, la novel·la va reaparèixer lentament, primer a l'exili. Però, no va ser fins a la dècada dels seixanta que, com a conseqüència de la recuperació econòmica, les editorials van apostar per la publicació de novel·les.

Tendències Narratives Diverses

Totes aquestes dificultats van contribuir perquè els narradors fossin figures aïllades que van conrear tendències narratives diverses, entre les quals destaquen:

• La novel·la psicològica: com La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.
• La novel·la realista: com L’ambició d’Aleix, d'Enric Valor.
• Narrativa fantàstica o d’evasió, com Pere Calders.
• Assaig de procediments innovadors, com Manuel de Pedrolo.

Conclusió

Podem concloure que, tot i que la Guerra Civil i la immediata postguerra van suposar un tall en la producció narrativa, es va aconseguir, amb el temps, una continuïtat literària digna.