La Literatura Catalana de Postguerra: Existencialisme i Realisme Social
La Cultura Catalana de Postguerra (1943-1960)
Infraestructura Cultural: Editorials i Revistes
Els primers anys de la postguerra van constituir el segon període en què va ser possible construir una infraestructura cultural elemental. Van aparèixer les primeres editorials, com Torre (1943-1966) i Lletres Valencianes (1948), i les primeres revistes literàries valencianes de postguerra: Esclat (1948) i Mediterráneo (1943-1948), aquesta última bilingüe.
L'Existencialisme Parisenc i l'Angoixa de Viure
Enmig d'un ambient de carestia i desolació degut a la postguerra de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, va arrelar entre els poetes l'existencialisme parisenc. Aquest va ser un moviment inconformista, filosòfic i literari que, més enllà de les convencions estètiques, atorgava prioritat als temes derivats de la relació dels humans amb la realitat més crua, i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd.
Característiques del Grup Poètic de Postguerra
Alguns membres del “Grup poètic de postguerra” (1943-1960) es van moure entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista. Les seves característiques principals eren:
- Allunyament de la realitat immediata.
- Discurs reflexiu centrat en el dolor, la mort i l'absurd del món i de la vida.
Tractaven de suggerir la realitat a través dels símbols, mitjançant la paraula poètica com a base d'un discurs procliu a la religiositat i a l'humanisme. En aquesta poesia, distanciada de la realitat immediata, predominava la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu i el rigor formal.
Els Anys 60: Realisme Social i Compromís
L'estètica realista dels anys seixanta estava relacionada amb el realisme històric o socialista, o sobre les formulacions que havien aportat els marxistes.
Obres Cabdals del Realisme Històric
Tres llibres cabdals van marcar aquesta dècada:
- La pell de brau, de Salvador Espriu.
- Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater.
- Vacances pagades, de Pere Quart.
La Nova Estètica: Canvis en l'Actitud del Poeta
Les característiques d'aquesta nova estètica incloïen canvis profunds en la concepció de la poesia:
- Actitud social del poeta: Deixà de sentir-se un elegit, un il·luminat o un solitari per a identificar-se amb l'entorn, passant a considerar-se una persona corrent i solidària amb la resta.
- Experiència poètica: L'acte d'escriure passà de ser una labor intimista a una experiència compartida amb els lectors i la societat.
- Inspiració: Basada en l'experiència real.
- Llenguatge: Passà de ser equívoc i abstracte a ser unívoc i concret, amb un to directe i col·loquial.
- Protagonista: L'heroi fou substituït per la persona corrent.
- Funció social: Enriquir els humans i alliberar-los de les alienacions i opressions.
- Destinatari: Qualsevol lector, deixant de ser exclusivament els cercles cultes.
La Nova Cançó: Fenomen de Masses i Resistència
La Nova Cançó va esdevenir un fenomen de masses. El seu objectiu era recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista. Raimon es va convertir en el cantant més emblemàtic amb la cançó “Al vent”.