La Literatura de la Decadència i la Renaixença al Segle XIX
La literatura de la Decadència
És el període de la nostra història literària que va des de l’inici del segle XVI fins a les primeres dècades del XIX.
Hi va haver una continuïtat literària en català en què es van reproduir els corrents literaris europeus com el Renaixement, la Il·lustració i el Barroc. La vitalitat del català literari tenia una transcendència pública important a través de la impremta.
El terme Decadència es va posar en voga pels homes de la Renaixença per desqualificar el període que els havia precedit i presentar-se com uns salvadors que s’entroncaven amb les glòries medievals.
La castellanització va afectar només la literatura culta i sectors socials restringits. Els àmbits d’ús col·loquial del català no retrocedeixen i és l’única llengua de la majoria de la població.
La poesia del segle XIX
L’extensió dels usos cultes del català en la literatura del segle XIX va ser un procés lent que va afectar diferents gèneres:
- Els renaixentistes, en un principi, van limitar la restauració literària a la poesia.
- La resta de la producció escrita, com la novel·la, l'assaig o l'erudició, va continuar en castellà.
Però, al costat de la poesia renaixentista, hi havia una producció extensa en català representada pel sainet i per la prosa satírica i costumista.
El teatre i la novel·la del segle XIX
El teatre
El teatre es va convertir en una eina fonamental en la consolidació de la Renaixença per la seva àmplia difusió popular. A la primera meitat del segle XIX, el teatre català era quasi exclusiu de la literatura popular, que es va explotar a través del sainet. A la segona meitat del segle, es construeix un teatre culte, gràcies principalment a Àngel Guimerà.
La novel·la
La novel·la va ser el gènere que més tard es va consolidar en la literatura catalana del segle XIX. La irregularitat es pot explicar per la manca d’una tradició novel·lística pròpia i d’un model de prosa plenament normalitzat. En la segona meitat del segle XIX, quasi tota la narrativa que era en català mostrava un desfasament respecte a l'europea; es van escriure, sobretot:
- Novel·les romàntiques
- Relats costumistes
- Fulletons
Per l'existència de la novel·la autòctona, es va recórrer a les traduccions. Alguns dels famosos novel·listes traduïts eren Walter Scott o Victor Hugo. Va començar a aparèixer una novel·la autòctona en castellà, però la novel·la catalana va ser compensada per l’abundant producció de literatura costumista, amb autors com Gabriel Maura.