Literatura galega de finais del segle XX: prosa, teatre i poesia
Prosa fins al segle XX
En l'últim terç del segle XX, el gallec viu un moment dinàmic i emprenedor, motivat per la recuperació de certes llibertats ciutadanes i per un nou marc administratiu autonòmic. L'Estatut d'autonomia, la llei de normalització i la presència de la llengua gallega en l'ensenyament afavoreixen el gallec amb l'aparició de premis literaris, noves editorials (Xerais, Ir Indo), publicacions especialitzades com Coordenadas o Luzes de Galicia, i amb el naixement d'editorials electròniques.
Anys 80
En la dècada dels 80, els autors més destacats guanyen premis literaris. Aquests autors tracten diferents temes i gèneres: la novel·la històrica (O triángulo inscrito na circunferencia), la generacional (A nosa cinza), l'experimental (Un ano e día) o la realista (Alfredo Conde). En aquesta època també apareixen veus femenines com María Xosé Queizán i Margarida Ledo amb Mamá-fe. Destaca la literatura experimental de Suso de Toro amb obres com Land Rover. Manuel Rivas és molt significatiu dins i fora de Galícia fins avui, amb obres com O lápis do carpinteiro.
Anys 90
En la dècada dels 90 apareixen noves línies temàtiques: la ficció científica, l'eròtica, la sentimental i el western. La de major difusió serà la novel·la policíaca, per la seva importància en l'ensenyament. Dins d'aquest gènere, la novel·la negra introdueix el costumisme urbà, la crítica social i cert experimentalisme expressiu (Roque Mosteiro). Un exemple de novel·la policíaca és Crime en Compostela de Carlos Reigosa. Hi té presència l'humor barrejat amb la crítica social i els costums en la narrativa humorística. En la novel·la històrica destaca María Gándara, i en el gènere fantàstic, Xosé Miranda. Una altra línia és la narrativa urbana de Suso de Toro. Altres autors aposten pel tractament poètic de la llengua (Anxo Angueira amb Pensa nao). Borrazás tractà la visió crítica i marginal. La literatura brabuú pretengué ser transgressora i irreverent amb els cànons literaris tradicionals (Fran Alonso).
Inicis del nou segle
Els inicis del nou segle es caracteritzen per la continuïtat dels escriptors dels 80 i 90, per ampliar la diversitat de gèneres, ampliar les línies temàtiques, augmentar el nombre d'autors i per seguir amb els premis literaris.
Pel que fa a la temàtica, es continua amb la novel·la negra de Domingo Villar, la novel·la històrica de Teresa Moure, la novel·la feminista i compromesa de Begoña Caamaño i la sociolingüística de Made in Galiza.
Teatre de finals del segle XX
En l'últim terç del segle XX, el gallec viu un moment dinàmic i emprenedor, motivat per la recuperació de certes llibertats ciutadanes i per un nou marc administratiu autonòmic. L'Estatut d'autonomia, la llei de normalització i la presència de la llengua gallega en l'ensenyament afavoreixen el gallec amb l'aparició de premis literaris, noves editorials (Xerais, Ir Indo), publicacions especialitzades com Coordenadas o Luzes de Galicia, i amb el naixement d'editorials electròniques.
Es consoliden autors com Manuel Lourenzo o Vidal Bolaño i n'apareixen d'altres que possibiliten la progressiva normalització de la nova dramatúrgia. La producció escènica creix per la diversitat de grups com el Teatro de Ningures i pel manteniment d'altres companyies com Antroido. El Centro Dramático Galego va desenvolupar una tasca possibilitant que els professionals puguin desenvolupar la seva activitat.
La generació dels 80
La generació dels 80 abandona el teatre de temàtica social per abordar nous problemes. La heterogeneïtat és el que defineix aquest grup, que representa en les seves obres una vocació culturalista. També empren la ironia i l'humor, la paròdia i l'anonimat dels personatges.
Destaca Xesús Pisón amb el teatre per a la infància i la joventut, amb O pauto. En les primeres peces se centra en la farsa satírica, i actualment en conflictes més complexos. Guede Oliva va ser director del CDG i guanyador del Premi Álvaro Cunqueiro amb l'obra Ocaso Otero, amb el personatge "La Bella Otero". Guisán Seijas va ser investigador, narrador i dramaturg. Va escriure un escenari anomenat Frederico, amb un text innovador que recupera tècniques del teatre de Otero Pedrayo, amb l'escenari com a protagonista d'un conflicte impossible. Finalment, Fernán Vello va ser poeta, assagista i dramaturg que, amb el drama fantàstic A casa dos afogados, crea la realitat de la Finisterre (poblada de boires, fantasmes i éssers mitològics de Galícia).
Anys 90
En els anys 90 continuen els autors anteriors i d'altres més joves que creen obres de cuidada estructura, fàcil representació i menor càrrega simbòlica. Aquesta generació es vincula a la pràctica teatral, amb autors com Cándido Pazó, que va crear Tranvía o Ollomoltranvía, un grup amb el qual va posar en escena Commedia, un joguet per a Goldoni. Lino Braxe va publicar A promesa, i amb el monòleg A actriz va guanyar el concurs de l'Escola Dramàtica Galega, un text en el qual l'actriu crea situacions d'una imaginària trajectòria vital.
Miguel Anxo Murado va publicar dues peces en què recrea vells arguments i proposa noves solucions a conflictes coneguts. Per últim, no cal oblidar Raúl Dans.
Poesia de finals del segle XX
En l'últim terç del segle XX, el gallec viu un moment dinàmic i emprenedor, motivat per la recuperació de certes llibertats ciutadanes i per un nou marc administratiu autonòmic. L'Estatut d'autonomia, la llei de normalització i la presència de la llengua gallega en l'ensenyament afavoreixen el gallec amb l'aparició de premis literaris, noves editorials (Xerais, Ir Indo), publicacions especialitzades com Coordenadas o Luzes de Galicia, i amb el naixement d'editorials electròniques.
Amb la publicació de Con pólvora e magnolias de Méndez Ferrín, comencen a explorar-se noves vies formals amb continguts de caràcter intimista, existencial i cultural, i els autors es reuneixen en col·lectius en la lluita antifranquista per donar-se a conèixer de manera més eficaç.
Grups poètics
El grup Rompente és el més important. Es va fundar a Vigo i es caracteritza per l'audàcia i les propostes innovadores. Destaca Antón Reixa com a autor i A dama que fala com a obra. De menor importància són grups com Alén o Cravo Fondo. El col·lectiu Amor e desamor presenta el culturalisme, la preocupació formalista i l'obertura temàtica, tractant l'intimisme, el medi, els temes socials, les injustícies, el contingut polític i la reflexió metaliterària (sobre la manera de fer poesia).
Autors dels 80
Entre els autors dels 80 hi ha: Xavier Seoane, amb poesia classicista, visió de la natura i simplicitat compositiva (Os bosques encendidos); Miguel Anxo Fernán Vello, que tracta l'erotisme i el sentiment telúric (Memorial de brancura); Cáccamo, que combina l'intimisme i el social amb Praia das Furnas; Pilar Pallarés, que escriu sobre temes de societat i dificultat comunicativa (Sétima soidade); Manuel Rivas, amb una poesia allunyada del culturalisme, un discurs senzill, llenguatge directe i temes de reflexió (Ningún cisne); i Lois Pereiro, amb una línia innovadora i rupturista (Poesía última de amor e enfermidade).
Anys 90
En els 90 augmenta el nombre de llibres de poesia i els nous autors critiquen els de l'etapa anterior. Es caracteritza per l'ús de variants de nivell, de registre i dialectals. Tracta temes d'orientació feminista i ideologies dominants com el capitalisme.
S'estableixen tres grups. El primer és el discurs natural, que tracta el quotidià. La poesia és intel·ligible i emotiva perquè el llenguatge és directe.
El segon és el discurs llibertari, que critica els prejudicis i el llenguatge rebut, i qüestiona els cànons establerts. El col·lectiu Ronsel evita aquests cànons amb humor i paròdia, i Yolanda Castaño mostra una evolució des de l'adolescència i les vivències eròtiques fins a la denúncia de les aparences.
L'últim grup és el discurs hermètic, que es caracteritza perquè el poema s'ha d'entendre. Té un caràcter dens i autoreflexiu, trenca amb l'ordre lògic de les seqüències i utilitza la polisèmia. Chus Pato tematitza l'autoconeixement i reclama l'alliberament polític i personal (M-Talá).
Actualitat
En l'actualitat, els poetes conreen la poesia feminista, reflexionen sobre el llenguatge i sobre la poesia. Destaquen Raída Rodríguez i Gonzalo Hermo.