Llenguatge, Pensament i Realitat: L'Ésser Humà com a Animal Simbòlic

Les Paraules i les Coses: Llenguatge, Pensament i Realitat

A través de les paraules, signes convencionals, representem una realitat o essència de les coses, el concepte. Aquesta relació es pot esquematitzar en la triada:

• Concepte / Pensament
• Cosa / Realitat
• Paraula / Llenguatge

Hi ha una equivalència recíproca entre llenguatge, pensament i realitat.

Llenguatge i Realitat: La Cerca del Coneixement

• A través de les paraules que denoten conceptes, pretenem definir la realitat objectiva. Això és el que anomenem coneixement. Pels medievals, el coneixement, i la veritat com a conseqüència, no era més que una adequació entre el pensament i la realitat.
• Les nostres paraules-conceptes representen la realitat en si?
• El problema és: quina “realitat objectiva” tenen les nostres “paraules-conceptes”.

Posicions Filosòfiques sobre la Realitat dels Conceptes

• Per Plató, aquests són reals i tenen una existència prèvia al coneixement de la nostra ment. D’això Plató en dirà Idees.
• Per Aristòtil, les idees de Plató, el seu mestre, són només conceptes mentals, però que defineixen la realitat objectiva.
• Per altres, per contra, les paraules són només “Flatus vocis” (Roscelino), l’aire que surt per la boca: les nostres paraules no signifiquen res, són tan sols una manera d’entendre’ns i ordenar la realitat. Se’n diu Nominalisme.

A continuació, llegim l’apartat del llibre “Conceptes i paraules” (pàgines 19-20).

Llenguatge i Pensament: L'Instrument de la Raó

Les paraules són signes de les coses. Els signes designen conceptes previs o els inventen?

• Si ens fixem en els animals, sembla clar que podem parlar d’intel·ligència animal: per exemple, sembla ser que els dofins tenen noció del nombre.
• És evident que existeix pensament previ al llenguatge, però també ho és que el llenguatge és l’instrument que ens permet pensar més i millor.
• Més encara, el llenguatge és allò que limita/delimita el nostre pensament, tal com sosté el Relativisme Lingüístic.
• No podem pensar o afirmar res, conèixer res, si no tenim el llenguatge per referir-nos-hi.

Wittgenstein afirmarà:

“Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”.

De fet, “Món” —com a conjunt articulat de realitats— no és altra cosa que un artefacte lingüístic.

Llegim a continuació l’apartat del llibre “Pensament, llenguatge i realitat” (pàgines 21-23 del llibre).

La Capacitat Simbòlica: L'Ésser Humà com a Animal Simbòlic

• Un filòsof alemany, Ernst Cassirer, ha definit l’ésser humà com “un animal simbòlic”, millorant així la definició aristotèlica d’“animal racional”.
• L’ésser humà viu —o fins i tot, “només viu”— en un món de símbols, en una realitat simbòlica. La seva relació amb les coses i amb allò que és ell mateix està mitjançada per un sistema de símbols. La realitat en si, o en brut, no existeix; “real” en cada cas és allò que jo puc representar per un llenguatge de símbols.
• Fins i tot allò més íntim —el pensament propi, el jo o intimitat— està closa o inclosa dins d’una eina comuna, compartida amb els altres. Podríem dir que no som nosaltres qui pensem, sinó, ben al contrari, és el pensament qui pensa per nosaltres.
• El conjunt de referents simbòlics és el que podem definir com a Món. La “Mondanitat” és aquesta referència ontològica a la realitat, és una determinació existencial de l’ésser humà.
• És en aquest sentit que Martin Heidegger, el filòsof alemany d’“Ésser i temps”, defineix l’ésser humà com “un-ésser-en-el-món”; on món, en aquest context, es refereix a una adscripció ontològica. L’ésser humà és un ésser referit a l’exterioritat. Únicament l’ésser humà té aquesta característica, raó per la qual únicament l’ésser humà es refereix a una cosa que anomenem “realitat”.
• L’eina que fa possible això és el llenguatge; i és en aquest sentit també que el propi Heidegger ens diu que “el llenguatge és la casa de l’ésser”, on el món —com a totalitat o síntesi— i les coses troben cabuda i ressonància.
• El món simbòlic ve inserit per la cultura, entenent per cultura el conjunt de maneres de fer i de pensar, els coneixements i les pautes que permeten una adaptació a la realitat.
• Cada poble té en aquest sentit un món simbòlic propi, que és fruit de la seva història. Cada poble té mites, tradicions, coneixements fàctics o científics, maneres de fer i d’entendre la realitat de maneres diferents.
• Hi ha símbols de pertinença, de jerarquia, col·lectius o històrics, religiosos, etc.
• L’art, la ciència, la religió, la filosofia... són tants altres llenguatges o universos simbòlics; és a dir, formes de coneixement i representació d’allò que definim en cada cas com a “real”.

Animals Lingüístics: L'Enigma de l'Origen

• Som éssers dotats de llenguatge, més ben dit, som llenguatge. Hem vist com aquesta capacitat simbòlica és el que ens defineix com a espècie.
• Cadascú de nosaltres creu que el seu pensament és només d’ell, propi, però fixem-nos bé també que el llenguatge ens ve donat; pensem amb paraules que altres han creat. Podríem dir també que les paraules —el discurs social dominant— pensen per nosaltres.
• El relativisme lingüístic ens ha posat sobre la pista de fins a quin punt el nostre pensament ve pautat, sinó determinat, per la cultura en la qual vivim.
• El llenguatge, el seu origen i evolució, és encara avui en dia un absolut enigma.
• Hi ha multitud de llenguatges, alguns desapareguts, previs al llatí.
• L’origen de l’iber ens du sobre la pista de l’origen del llenguatge. Un enigma ens remet a un altre enigma. Poc és el que se sap de com i per què va aparèixer el llenguatge. La Paleoneurologia ha determinat que el cervell de l’Australopithecus, fa uns tres milions d’anys, ja tenia les condicions cerebrals adequades per desenvolupar el llenguatge.
• Amb tot, per a molts investigadors del llenguatge, aquest, tal com avui en dia l’entenem, no va aparèixer sinó fa tan sols uns 40.000 anys. El que és segur és que el llenguatge és un procés de complexitat creixent paral·lel al procés d’hominització, i que està relacionat amb la capacitat d’abstracció i del simbolisme.

L'Art com a Forma Simbòlica i Coneixement

Actualment, l’art va lligat a factors estètics (els valors intrínsecs de l’obra) i contemplatius. L’art es justifica per si mateix, no per algun principi extern (econòmic —la mercantilització de l’art—, religiós o polític).

L’Estètica s’ocupa de l’avaluació dels valors estètics i de l’establiment d’un cànon. Però la qüestió dels “valors estètics” (bellesa, perfecció, forma, etc.) ens remet a la qüestió dels valors en general: els valors són objectius (es pot mesurar “objectivament” el valor d’una obra) o bé són subjectius o relatius?

Amb tot, és cert que els humans “percebem” els valors d’una obra. Algunes —i potser només algunes d’aquestes obres— els donarem el nom d’“art”. No tota producció és art.

Art: Comunicació, Expressió i Creació

Entenem l’art com una forma simbòlica, és a dir, l’art és una forma de coneixement. L’art és a la vegada comunicació i expressió. Simbolitza una determinada idea o qualitat. En primer lloc, comunica: transmet una idea o concepte, una visió de la realitat. Ho fa expressant, exterioritzant, donant una “forma” a sensacions, emocions, sentiments, intuïcions. Aquesta funció expressiva s’acompleix a través de diferents arts possibles: la música, la pintura, la literatura o el cinema, etc. Cadascun d’aquests llenguatges té la seva especificitat.

L’obra és una creació de l’artista, d’algú diferent a qualsevol altre (artista o no). El Romanticisme accentua aquesta mística de l’art i de l’artista que esdevé geni: aquell que és capaç de copsar intuïtivament les veritats més profundes de la seva època.

Requisits per a l'Existència de l'Art

1. Algú que tingui voluntat expressiva, estètica, de crear una obra perfecta. Hi ha d’haver intencionalitat, doncs, per part d’algú que definirem com a artista o creador.
2. Uns valors propis, formals, de l’obra d’art. En aquest sentit, pot “objectivar-se” la vàlua formal d’una obra.
3. Per poder avaluar una obra cal també una certa distància. Del conjunt de produccions que es fan actualment, només el temps ens permetrà destriar del tot la validesa de les obres. Amb tot, hi ha una tensió entre passat i futur; en l’obra d’art hi ha hermenèutica: interpretem el valor d’una obra a partir dels nostres interessos, valors i concepcions “actuals”.

Els Símbols Religiosos i les Respostes a l'Existència

La solució a aquesta situació només pot passar per un vitalisme irracionalista (Nietzsche); per l’intent d’alimentar l’asèpsia tècnica i científica, fomentant la “il·lusió” del domini dels aspectes més irracionals de l’existència; o bé, pel nihilisme més absolut. Totes aquestes sortides mostren la incomoditat amb què l’home modern s’ubica —o desubica— en la realitat. Així que potser no estarà de més que mirem una mica enrere i ens preguntem pel fenomen de la religió, que ha estat —i és encara— una de les grans formes simbòliques de comprensió de la realitat.

Tres Vies de Resposta a la Realitat

1. La Resposta Religiosa (Monoteismes)

   És la resposta, sobretot, des del predomini dels grans monoteismes: el judaisme, el cristianisme i l’islam. És una resposta que situa la finalitat de l’existència en el més enllà o amb la veritat vinculada a la transcendència i, per tant, en el conjunt de tasques que cal complir i de lleis que cal respectar per assegurar la salvació personal de l’ànima immortal, que tindrà una vida eterna en el més enllà en funció dels mèrits acumulats en aquesta vida.

2. La Via Filosòfica (Antiguitat)

   És la recerca de saviesa, de la pau interior, fruits d’una visió que consisteix precisament a desprendre’s de les passions i ambicions superficials i reservar la pròpia energia per a ambicions més elevades, d’ordre intel·lectual, espiritual, estètic, filosòfic o moral, de manera que les relacions amb els altres i el funcionament de la ciutat siguin el més humanes possibles.

3. La Via de la Revolució (Il·lustració)

   Aquesta s’inicia quan es passa de la civilització de la creença a la prova. Des del segle XVIII, aquesta temptativa arrenca amb la proliferació d’utopies vinculades a la reestructuració de la societat, és a dir, a la noció de revolució, que pren volada amb la Revolució Francesa.

Evolució de les Tradicions de Pensament

• Primera Etapa: Religió i Mite. Significa una continuïtat i un canvi: continuem en l’àmbit de la religió i el mite, que havia estat la gran forma arquetípica del pensament de la humanitat, prèvia a l’aparició de la filosofia a Grècia cap al segle VI a.C.
• Segona Tradició: Racionalisme. És ja pròpiament una tradició racionalista, no basada en la fe (religió) sinó en la raó (filosofia).
• Tercera Tradició: Il·lustració. És la que ens pertany i defineix encara. És la que és fruit de la Il·lustració (segle XVIII), aquella que abandonarà progressivament la idea de providència divina i cercarà un cel a la terra: una societat justa i emancipada.