Llibertat i Determinisme: Fonaments de l'Autonomia Moral
Llibertat i determinisme: l'ordre i l'elecció
Tal com donem per suposat l'ordre de la realitat cada vegada que fem l'esforç de pensar, també a cada pas estem donant per suposada la capacitat humana per triar uns o altres camins, per elegir dins de certs marges què serà de nosaltres. L'ordre universal i la llibertat humana constitueixen les dues evidències sobre les quals bastim les nostres creacions més valorades: la ciència i la moral.
El determinisme i el desenvolupament científic
Les posicions deterministes han aparegut al llarg de la història de diverses maneres, depenent del tipus, ordre i llei en què posem l'accent a l'hora de remarcar allò que ens dirigeix. El desenvolupament de la ciència provocarà que aquest determinisme, inicialment de caràcter físic, adquireixi noves dimensions.
Immanuel Kant afirmava que una cosa és conèixer i una altra pensar: conèixer vol dir sotmetre a causes i efectes. Pensadors com David Hume o John Stuart Mill van insistir que no té sentit plantejar la llibertat si no és com l'alliberament de les coaccions externes, no l'alliberament de la causalitat interior. Entre els més propers a nosaltres, qui defensa la llibertat enfront del determinisme és Henri Bergson, que insistia que el món físic i el de la consciència són dues coses diferents i que no podem aplicar al segon les lleis causals que apliquem al primer.
Fonamentacions de l'autonomia moral
Molts pensadors consideren que recórrer a qualsevol fonamentació externa constitueix una renúncia a l'autonomia humana i a l'autonomia de la moral mateixa. Aristòtil considerava que allò que ens fa més feliços, i el que ens diferencia de la resta de criatures, és el conreu de la racionalitat.
J. Bentham i J. Stuart Mill fan un salt endavant i passen de la consideració individual del plaer i la felicitat a la seva consideració col·lectiva.
L'ètica formal i el diàleg racional
La idea que presideix les ètiques formals és que hi ha una estructura que ha de complir qualsevol acció o norma correcta. I la forma o estructura és la següent: «no vulguis per als altres allò que no vols per a tu mateix». Quan Kant parlava de deure i d'universalització, per a ell no eren sinó les dues dimensions de la racionalitat humana aplicada a la vida.
Per això, les anomenades ètiques discursives recuperen el doble sentit que en els seus orígens tenia el terme grec Logos: raó i discurs. Amb algunes diferències, aquesta és la idea de fons que presideix el pensament de J. Habermas, K.O. Apel o J. Rawls. L'horitzó formal que ha de complir l'acció moral no és el d'una perfecta raó abstracta, sinó el d'una situació ideal de diàleg.