La Madeleine: Anàlisi de l'Església Neoclàssica de París
Esglesia de la Madeleine
Títol: La Madeleine. Autor: Pierre Alexandre Vignon i Jean-Jacques Marie Huvé (continuà l’obra després de la mort de Vignon). Cronologia: 1806-1842. Localització: Plaça de la Madeleine, davant de la Rue Royale, París. Estil: Neoclàssic.
Context cronològic, històric i cultural
L’edifici fou construït entre 1806 i 1842. Històricament, l’edifici se situa en l’època, a França i a Europa, de la Revolució Francesa, l’Imperi Napoleònic, la Restauració i, de nou, el cicle revolucionari del període 1820-1848. Culturalment, els revolucionaris francesos van prendre com a model els antics valors de Grècia i Roma per enderrocar la fastuositat del Rococó, l'art dels Salons aristocràtics. Era doncs, la reacció profunda contra la frivolitat de l'art i la moral de principis de segle. A l'època napoleònica, l'art Neoclàssic va prendre un tret molt més classicista en el que anomenem l'Estil Imperial. Napoleó, amb aquest retorn a l'antiguitat de llenguatge racionalista, ordenat i geomètric, transmetia ideals de justícia, honor i patriotisme. L'època de Napoleó fou la més fecunda fent construccions classicistes i es fa evident la intenció d'identificar Napoleó amb els emperadors romans. Posteriorment, al segle XIX, la crisi religiosa, les revolucions liberals i econòmiques van suposar el triomf del Romanticisme com a resposta a la reacció burgesa que havia originat el neoclassicisme. Els arquitectes neoclàssics sabien que un nou ordre social exigia un nou ordre de la ciutat, i tots els seus projectes es van inscriure en un pla de reforma urbanística. La nova ciutat havia de tenir, com l'antiga, els seus monuments però l'arquitecte havia de preocupar-se també del desenvolupament social i funcional. Es van construir esglésies a la manera dels temples clàssics, però també escoles, museus, hospitals, mercats, duanes, ports, carrers, places. Els escultors i els pintors treballaven per embellir la ciutat: estàtues, ornaments, grans representacions històriques van servir d'exemple als ciutadans.
Elements tècnics i estructurals
Materials: pedra i marbres (aquests últims, de diferents tons) i bronze (coberta). Elements de suport: parets de càrrega, columnes clàssiques i contraforts. Elements suportats i coberta: una estructura arquitravada combinada amb una estructura voltada amb tres cúpules esfèriques sobre petxines sobre de l’única nau i, tot el conjunt, rematat per una coberta a dues aigües recoberta de bronze.
Sistema constructiu: arquitravat i voltat.
Elements decoratius
A l’exterior, caracteritzat per la sobrietat dels temples clàssics, destaquen els relleus dels frisos i frontons representant escenes religioses. Destaqua el frontispici de la façana principal, el qual mostra una representació del Judici Final, obra de l’escultor Henri Lemaire, acabat l’any 1833 i la porta de bronze, que condueix cap a l’interior, té baixos relleus, obra de l’escultor Henri de Triqueti, que il·lustren els Deu Manaments. En canvi, a l’interior, la decoració és abundant, destacant els frescos de l’interior de les cúpules, de l’absis i de les parets, entre els quals es troba el fresc pintat per Jules-Claude Ziegler, a la cúpula que es correspon amb l’absis, amb el tema de la Glòria del Cristianisme en el qual apareix Napoleó, amb la indumentària d’emperador, al costat de Crist, Maria Magdalena, els apòstols i altres personatges de la història del cristianisme.