La Maièutica de Sòcrates: Art, Filosofia i Recerca de la Veritat

Hi ha la incapacitat dels interlocutors de donar una veritable definició. Sòcrates mostra que les respostes són insuficients i que en realitat qualsevol parla de pietat, de virtut o de justícia sense saber què són i què volem dir quan emprem aquests mots.

És en aquest punt de recerca de “significat” en forma de definició de conceptes en el que Sòcrates hauria actuat.

Aquesta recerca del concepte, de la definició rep també el nom d’art de la Maièutica. En la Maièutica hi ha implícits tota la filosofia socràtica: el mitjà i el fi.

Sòcrates, que era fill d’un picapedrer i d’una llevadora o comadrona, compara el seu art, el diàleg, amb l’activitat de la seva mare. Sòcrates a més pretén que això no ho fa pròpiament ell, sinó que únicament el que fa és incitar amb preguntes i respostes, que cadascú desperti o neixi a la veritat, sigui “conscient de”. Segons ell, ell res força, res descobreix. És cada interlocutor qui fa per si mateix aquest procés.

La filosofia de Sòcrates està vinculada a la religió, tant en els seus orígens com en el seu mètode.

Així, la recerca de Sòcrates no és merament teòrica sinó, sobretot, pràctica: serà una imposició del déu; serà el producte d’un compromís amb la seva polis.

L’oracle, per tant, imposa també el mètode, investigar-me a mi mateix i als altres. Aquest és a més l’eslògan de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”.

Sòcrates es va proposar refutar, veure quin era el sentit ocult, paradoxal, o esotèric, de l’oracle. A aquest fi, va començar a preguntar als “savis”: els polítics, els poetes, els menestrals... En cada cas, es va trobar que “en realitat”, aquest que creien saber molt no sabien res; que fins i tot eren ignorants de la seva ignorància. D’aquí la frase coneguda i tòpica “Només sé que no sé res”, que resumeix aquest lloc de la filosofia com a discurs o saber “negatiu”.

És a partir d’aquest punt de partida que Sòcrates “practicarà” l’art de la maièutica:

Com un art teòric, Sòcrates practicarà la inducció, que consta de tres nivells:

1. Parteix d’una actitud inicial de pretesa ignorància, que li permet establir un diàleg fluid i lliure. Aquest punt inicial és la “Ironia socràtica”: la ignorància de Sòcrates com una forma de saviesa; la saviesa aliena com a ignorància real.