La Mancomunitat de Catalunya: origen, etapes i obra (1906-1925)
Els fets del Cu-Cut i l'assalt a la redacció
El 25 de novembre de 1905, un grup d'oficials de l'exèrcit va assaltar la redacció del setmanari El Cu-Cut! i de la Veu de Catalunya (que era el portaveu de la Lliga Regionalista). L'assalt es va fer sota els crits de «Viva España» i «Viva el ejército español». Aquest atac va donar un impuls decisiu a l'incipient catalanisme polític de mans de la Lliga, i a la Solidaritat Catalana, impulsada per Francesc Cambó.
La Solidaritat Catalana
La Solidaritat Catalana va ser un moviment unitari catalanista que va néixer l'any 1906 com a resposta als fets del Cu-Cut i a la Llei de Jurisdiccions, segons la qual els «actes d'atac a la pàtria» s'havien de jutjar per la jurisdicció militar. Abans de la votació de la Llei a les Corts de diputats, els catalans van abandonar les Corts com a acte de protesta. Cambó va organitzar un acte «festiu» per a rebre els diputats catalans: «la festa de l'homenatge».
Es tractava d'un grup catalanista poc homogeni, que reunia tots els forces polítiques del moment, excepte Lerroux.
Francesc Cambó
Francesc Cambó és un personatge vinculat al catalanisme però sempre des d'una posició políticament lligada a Madrid. La seva catalanitat fins i tot provoca un atemptat per part de joves lerrouxistes, però això no l'allunya del poder central a Madrid: manté aliances amb el partit d'Antonio Maura i fins i tot és considerat com a possible ministre a Madrid.
Culturalment, el catalanisme de principis del segle XX anirà molt lligat al noucentisme. Destaquen personatges com Eugeni d'Ors o Enric Prat de la Riba (La nacionalitat catalana, 1906).
La Mancomunitat
La creació d'un organisme que «mancomunés» (agrupés) tot el territori català era una de les grans reivindicacions del catalanisme.
Problema 1: aquest fet s'estén com una mena d'autonomia de Catalunya respecte del poder central, que no serà massa ben vista a la resta d'Espanya. S'acabarà anomenant com «el problema català». Hi haurà personatges com Cambó que des de Madrid intentaran convèncer la classe política del fet que si Catalunya creix, Espanya creix.
Problema 2: també hi ha un inconvenient legal: la Constitució no permet que es crei cap institució que englobi més d'una província espanyola. Una de les solucions seria la uniprovincial, que consistia a eliminar les quatre províncies i formar-ne una de sola. L'altra solució serà no entendre la Mancomunitat com a òrgan, sinó com a una posada en comú dels recursos i les funcions.
La primera reivindicació/proposta «seriosa» de mancomunització és presentada per la Lliga i Cambó al govern de Canalejas. Les forces catalanes redactaven un projecte de bases per a una Mancomunitat i el presenten al govern l'any 1911. Després de l'assassinat de Canalejas a mans de Pardiñas l'any 1912 (novembre), cau el projecte.
1913: Alfons XIII signarà el Reial Decret que permetrà la Mancomunitat de Catalunya. Parlarem de la Mancomunitat entre els anys 1913 i 1925.
Etapes de la Mancomunitat
- 1914-1917: Prat de la Riba en serà el primer president.
- 1917-1923: prendrà la presidència un polític de la Lliga: Josep Puig i Cadafalch. Durant aquest període la Mancomunitat coordinarà un moviment pro autonomia política de Catalunya que acabarà amb la redacció dels bases per a l'autonomia de Catalunya.
- 1923-1925: amb la dictadura de Primo de Rivera, Alfons Sala (Argemí es farà càrrec de la Mancomunitat). És un polític de dretes i no catalanista.
- 1925: supressió de la Mancomunitat.
Obra de la Mancomunitat
L'obra va estar dirigida a tres aspectes:
- Modernització del país a través de la creació d'infraestructures: es fan carreteres, s'eixampla la xarxa telefònica i es formen cooperatives agràries.
- Establir una política cultural forta que doti Catalunya d'unes infraestructures culturals importants: xarxes de biblioteques, Institut Meteorològic de Catalunya, Institut de la Dona.
- Elaborar una política educativa: es crea l'Escola del Treball i l'Escola de Formació per a mestres.
Problemes de la Mancomunitat
La principal dificultat va ser la manca de diners per a posar en marxa tots els projectes. La Mancomunitat no tenia competències per a recaptar impostos i depenia del que li donava l'Estat i de les aportacions «patriòtiques» dels ciutadans.