Maragall i Ruyra: Figures Clau de la Literatura Catalana

3. Joan Maragall: Vida i Obra

Neix i mor a Barcelona (1860–1911). Maragall és el principal poeta del Modernisme, així com un dels principals autors del segle XX.

Fill d’un industrial tèxtil, abandonà el negoci familiar i l’exercici del dret per dedicar-se al periodisme, escrivint diversos articles i assaigs al Diario de Barcelona i a L’Avenç. Mantingué una correspondència epistolar amb Miguel de Unamuno.

El 1903, en ser elegit president de l’Ateneu Barcelonès, llegí el discurs Elogi de la paraula. El 1904 fou proclamat Mestre en Gai Saber.

El 1909, arran dels conflictes durant la Setmana Tràgica, publicà diversos articles contra la burgesia catalana a La Veu de Catalunya. Maragall és important per la seva obra poètica i les idees sobre poesia (el concepte de “paraula viva”), així com pels articles i l’actitud crítica contra la seva pròpia classe burgesa. També és rellevant com a traductor d’obres d’autors alemanys com Goethe i Nietzsche, i fou l'introductor d'aquest darrer a la Península.

Entre els seus poemes més coneguts destaquen:

• “La vaca cega”
• “Cant espiritual”
• “Oda a Espanya”
• “L’oda a Barcelona”
• “El comte Arnau”

Va escriure els següents llibres de poesia:

• Poesies (1895)
• Visions i cants (1900)
• Disperses (1904)
• Enllà (1906)
• Seqüències (1911)

La seva idea sobre la poesia està lligada a la defensa de la “paraula viva”, la defensa de l’emoció en l’elaboració del poema: calia conferir intensitat al llenguatge, contínuament en desgast. És una idea vitalista amb lligams amb el romanticisme. Els dos principals assaigs on defensa la “paraula viva” són Elogi de la paraula (1903) i Elogi de la poesia (1909).

4. Joaquim Ruyra: Vida i Obra

Nascut a Girona el 1858 i mort a Barcelona el 1939. El 1879 es traslladà a Blanes, on observà amb atenció el parlar de pagesos i mariners, fet que es reflecteix en el llenguatge dels personatges de les seves obres.

Col·laborà en diverses publicacions com La Renaixença, La Veu de Catalunya i Joventut. Participà en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i fou membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1918).

Les seves principals obres, tres llibres de narracions, són:

• Marines i boscatges (1903, reeditat el 1920 com a Pinya de rosa)
• La parada (1919)
• Entre flames (1928)

Ruyra és un dels principals prosistes catalans del segle XX. Tingué molta cura en l’ús del llenguatge.

En part, podem situar l’autor dins el Modernisme per l’ús de símbols, especialment naturals, per expressar estats anímics (ocells, mar, platja, terra, sol, lluna, clavell, peixos, vegetació), i pels trets decadentistes: la defensa d'allò espiritual i la crítica d'allò material. Tanmateix, l'intent d'explicar amb paraules els sentiments i estats anímics el feia conscient de recórrer a la part material per il·lustrar l'espiritual.

També s’ha argumentat que Ruyra podria adscriure's al Noucentisme pel seu estil lingüístic elaborat i precís.