Mercè Rodoreda i la Narrativa Catalana Contemporània

Mercè Rodoreda: Vida, Obra i Períodes Literaris

Mercè Rodoreda va néixer a Barcelona l'any 1908, en un ambient familiar influenciat per la literatura i el teatre. Aviat es va interessar per les lletres i molt jove va començar a col·laborar en revistes i periòdics. El 1933 va publicar la seva primera novel·la, Sóc una dona honrada?, i després Aloma, que presenta característiques com la narració en primera persona per part d'un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme.

L'any 1939 va començar el seu camí a l'exili, on es va dedicar al conte. En la dècada dels cinquanta es va establir a Ginebra, i va tornar a reprendre la novel·la. També va escriure Vint-i-dos contes. La majoria de les narracions d'aquest recull tenen com a tema les relacions amoroses abocades al fracàs.

Va publicar la seva novel·la més famosa, La plaça del Diamant, que tracta una història senzilla d'una dona de les classes populars, on hi ha un contrast tràgic i complex que produeix una tensió dramàtica, centrada en la psicologia de la protagonista, en la seva història d'opressió i de soledat. Va publicar El carrer de les Camèlies, que parteix d'un personatge femení que intenta refer una identitat personal. És Mirall Trencat, probablement la seva obra mestra, una narració de la liquidació de tot un món centrada en la vida d'una dona de la burgesia barcelonina i la seva família, des del començament del segle XX fins a la Guerra Civil. A partir de La meva Cristina i altres contes, la narrativa de Rodoreda pren un caràcter cada vegada més simbolista i fantàstic.

Entrada la dècada dels setanta, tornaria al seu país i veuria reconeguda la seva obra, considerada per molts crítics la producció novel·lística més important de la postguerra. La seva obra se sol dividir en tres períodes:

• Els anys d'aprenentatge: A aquesta primera etapa pertany Aloma.
• La maduresa: S'inicia amb la publicació de Vint-i-dos contes, La plaça del Diamant i El carrer de les Camèlies.
• La vellesa.

Allunyada de Catalunya, Mercè Rodoreda vivia des de feia temps dins de l'àmbit cultural de llengua francesa. Podem afirmar que fou una escriptora completament europea, encara que això evidentment no oblidava la seva cultura catalana. És significatiu que potser l'escriptor que més la va atraure durant la postguerra fou Llorenç Villalonga.

L'ordenació de l'obra de Rodoreda és criticada per Montserrat Casals que, fent ús de documents privats, demostra que les dates d'escriptura de Rodoreda no són tan nítides com ho són les dates de publicació. Novel·les i contes no van ser escrits successivament sinó simultàniament, i de vegades escrits i reescrits constantment o bé en llargs intervals. Des d'un principi, dos corrents literaris es barregen en la seva obra: la realitat i la fantasia. És possible que condicionaments de tipus extern obliguessin l'escriptora a conrear el seu vessant realista en detriment de l'altre, més fantàstic.

L'Exili i la Maduresa Literària de Rodoreda

L'exili i l'horror de la Segona Guerra Mundial. Aquesta llarga experiència inauguraria la seva etapa de maduresa, perquè les obres d'aquest període se centren en heroïnes que, des de la maduresa, recorden el seu passat i manifesten la inexorable certesa d'haver perdut la joventut.

Narrativa Catalana: Dels Anys 70 a l'Actualitat

La Generació dels Anys 70: Crisi i Experimentació

El 1971, Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells van batejar com a «generació literària dels setanta» un grup d'escriptors nascuts i formats a la postguerra, que donaven a conèixer la seva obra en un moment en què el realisme històric havia entrat en crisi. Aquests destacaven una sèrie de trets comuns entre aquests escriptors, que els permetia parlar de «generació». En primer lloc, estaven marcats pels canvis sociopolítics dels anys 50-60. Tots compartien uns mateixos elements formatius: tebeos i cinemes, que formarien part de l'obra d'aquests autors.

Pel que fa a la narrativa, compartien la consciència general de la crisi dels models novel·lístics. En les seves obres no trobarem la peripècia d'uns personatges en un marc social, temporal i geogràfic concret, sinó que la ficció hi funciona com una manera de posar en joc la memòria o d'il·lustrar un sentiment de la vida. On la societat no hi és representada, sinó, en tot cas, posada en qüestió o refusada. Una bona mostra d'aquest experimentalisme narratiu són llibres com Falles Folles Fetes Foc, d'Amadeu Fabregat, o L'adolescent de sal, de Biel Mesquida.

Moltes novel·les tenen un caràcter de crònica generacional, segueixen el model que va establir Terenci Moix en El dia que va morir Marilyn, i se centren en el tema de la fugida com a reacció contra la situació claustrofòbica que es viu en l'entorn familiar i en l'entorn sociopolític. Un exemple és Abans del foc, de Jaume Fuster. El cicle es tanca, a partir de l'any 1975, amb una sèrie de novel·les en què els personatges retornen, com en Ramona Rosbif.

Altres novel·listes, atrets per un tractament mític de la realitat, tenen com a eix la presentació d'un nucli humà compacte: una família o un poble, com és el cas d'Un regne per a mi, de Pau Faner.

La narrativa valenciana va aparèixer una mica més tard en el món cultural català, lligada a la normalització que es va portar a terme al voltant d'editorials com Tres i Quatre i plataformes com els Premis d'Octubre. En pocs anys es van donar a conèixer nous novel·listes com Rafael Ferrando, Isabel-Clara Simó i altres. Els altres escriptors valencians que també es van fer conèixer com a novel·listes durant aquesta dècada pertanyen a promocions literàries anteriors. Les seves obres responen a plantejaments diferents dels de la generació dels setanta. El més important és Joan F. Mira, que va publicar la primera novel·la, El bou de foc. En El bou de foc i en el recull de contes Els cucs de seda, Mira va recordar els anys d'infantesa de la seva generació que havien coincidit amb la postguerra. En El desig dels dies, la primera part d'aquesta novel·la se centra en les il·lusions d'uns joves quan descobreixen el món i a ells mateixos, però també el seu país. La segona part narra el xoc d'aquests somnis amb la realitat. Mira ha publicat una novel·la històrica, Borja Papa, i una trilogia ben ambiciosa sobre la ciutat de València: Els treballadors perduts, Purgatori, i El professor d'història.

La Literatura Catalana dels Anys Vuitanta i Actualitat

Hi ha dos factors que han marcat clarament l'evolució de la literatura catalana dels anys vuitanta. L'evolució general de la societat envers uns determinats models de producció i consum cultural propis de les societats postindustrials. D'altra banda, l'obligatorietat en l'ensenyament ha produït una gran demanda de llibres. El mercat editorial en català s'ha consolidat amb més de 6.000 llibres anuals publicats i amb tiratges que en casos determinats poden superar fàcilment els 40.000 exemplars.

La dècada dels vuitanta va ser clau pel que fa a la renovació i la continuïtat de la literatura catalana. Durant aquells anys van desaparèixer els grans escriptors que havien assegurat el prestigi literari del català durant la postguerra. Van aparèixer un seguit de narradors joves que van seguir els passos de Monzó, com Sergi Pàmies i altres. L'humor, la fantasia i el retrat dels nous costums urbans caracteritzen l'obra d'aquests autors.

La narrativa es caracteritza per l'exploració dels mecanismes col·lectius de la memòria i per l'ambientació rural de les històries. Dins d'aquesta línia, els autors més destacats són Jesús Moncada i Maria Barbal. Cronològicament pertanyen a la generació dels setanta, però van començar a publicar a partir de la dècada següent. La seva narrativa està basada en la mitificació d'un lloc geogràfic concret. Moncada es va donar a conèixer amb contes de clara influència caldersiana. Maria Barbal, en canvi, ha seguit un model narratiu més atent als personatges, que revela la influència de Rodoreda.

Des del començament dels vuitanta, la novel·la de gènere ha estat molt practicada pels escriptors, que l'han considerada un mitjà per a arribar a un públic més ampli. Dins d'aquest corrent destaca Ferran Torrent, convertit en un dels novel·listes més populars i llegits de tota la nostra àrea lingüística. Es va consolidar com a escriptor de novel·les policíaques, on amb un estil molt personal adoptava les tècniques de la novel·la negra per a reproduir la realitat valenciana i exhibia una gran habilitat per a crear diàlegs àgils i rics d'expressions populars. Altres llibres de Torrent rememoren la seva infantesa i joventut.

Altres novel·listes són Miquel de Palol i Jaume Cabré. El primer es va iniciar amb la novel·la El jardí dels set crepuscles, una producció narrativa ben prolífica a cavall del relat fantàstic i llegendari. Jaume Cabré va publicar el seu primer llibre, un recull de narracions. Les veus del Pamano ha tingut un gran reconeixement internacional per parlar de la repressió a la postguerra.