Metafísica, Ètica i Filosofia Hel·lenística: Aristòtil i Epicur

Metafísica Aristotèlica: La Ciència de l'Ésser

La metafísica és la ciència de l'ésser, en tant que ésser, i també la ciència dels primers principis i les causes més elevades. El filòsof té pel davant la tasca de desposseir l’ésser de totes les determinacions particulars (pes, moviment, etc.) i considerar-lo tan sols en tant que ésser. Aristòtil afirmava que l’ésser es diu de moltes maneres, però totes elles es refereixen a un terme únic i a una mateixa naturalesa. Això vol dir que l’ésser és analògic, que té molts sentits, i que per intentar entendre'l cal abordar-lo des de diverses perspectives.

Els Sis Sentits de l'Ésser segons Aristòtil

1. Sentit essencial: Ésser com a substància (essència). “Allò que fa que una cosa sigui, i no sigui una altra.”
2. Sentit accidental: Accident. Exemple: “Sòcrates és baixet.” “Allò que jo predico a partir de la substància.”
3. Sentit dinàmic: En relació al moviment i canvi: Potència i acte. Exemple: “La llavor de blat esdevé l’espiga.”
4. Sentit causal: Causes. Allò que produeix una cosa. “Per què això és com és.”
5. Sentit lògic: Veritat o falsedat.
6. Sentit diví o teològic.

La Substància (*Ousia*) i els Accidents

Per a Aristòtil, l'Ésser és tot, no se li pot afegir res. Hi ha diverses maneres de ser (l'Ésser es pot parlar en sis sentits), però totes elles fan referència a la forma primordial de Substància. La Substància (*ousia*) és el ser pròpiament dit.

• És allò que és, existeix, per si mateix; no necessita d'una altra categoria per ser.
• És el subjecte del qual es predica tota la resta. En tant que subjecte es refereix a l'individu particular, a la cosa individual i concreta de la qual diem alguna cosa.
• És alguna cosa que està aquí, ara, en acte.

Aristòtil distingeix entre substància primera (l'individu concret) i substància segona (*ousia* segona), que fa referència a la Idea, essència o espècie. És a dir, al concepte que tenim i que defineix aquest ésser (l'universal, de la qual cosa s'ocupa la ciència).

Els Accidents (*Ens in Alio*)

Els Accidents (*ens in alio*) són les afeccions, accions, etc., allò que qualifica la substància (les 9 categories: qualitat, quantitat, temps, situació, mode, estat...). Necessiten de la substància per existir.

Teoria Hilemòrfica: Matèria i Forma

La Teoria Hilemòrfica afirma que tota substància està formada per matèria i forma. En la substància podem distingir a nivell mental dos principis inseparables: la matèria (*hylé*) i la forma (*morphé*). Per exemple: nosaltres, com els gossos, també tenim ossos (matèria), però tenim una forma diferent.

Ètica Aristotèlica: La Virtut i el Terme Mitjà

La Virtut (*Areté*) com a Excel·lència

La virtut (*areté* = excel·lència) és la força, la capacitat per buscar el bé, la plenitud humana en tots els terrenys. Aquesta capacitat s'adquireix per l'hàbit, per la repetició dels nostres actes (exemple: aprenc ballet practicant una vegada i una altra els passos de la dansa). És el que dirigeix les nostres decisions o accions i consisteix en el terme mitjà entre dos extrems.

Tipus de Virtuts: Dianoètiques i Ètiques

Aristòtil, tenint en compte les funcions de l'ànima, distingeix dos tipus de virtuts en l'ésser humà:

1. Virtuts intel·lectuals o dianoètiques: Perfeccionen el coneixement.
2. Virtuts ètiques o morals: Perfeccionen la manera de ser, el caràcter o el comportament.

Virtuts Intel·lectuals (Dianoètiques)

Les virtuts intel·lectuals es troben relacionades amb la funció racional de l'ànima (on es desenvolupen els processos racionals del coneixement) i tenen com a objectiu conduir la vida de forma reflexiva. Entre les quals s'inclouen la saviesa i la prudència. Aquestes s'adquireixen i s'incrementen amb l'ensenyament i l'experiència. La prudència (“bon judici” o saviesa pràctica) permet determinar què és el correcte i l'adequat en l'àmbit de la conducta.

La Virtut Ètica i el Terme Mitjà Raonable

Les virtuts ètiques o morals es troben relacionades amb la funció sensitiva de l'ànima. S'adquireixen pel costum i l'hàbit, i tenen com a objectiu dominar els impulsos que per naturalesa són immoderats. Entre aquestes es poden citar: la generositat, la fortalesa, la temprança i la justícia.

La virtut ètica consisteix a sotmetre la part volitiva (desitjos) a la part racional i saber triar la forma més correcta i convenient (segons les circumstàncies) per aconseguir el bé desitjat. El criteri correcte d'elecció és el terme mitjà raonable entre dos extrems: un per defecte i l'altre per excés.

Aristòtil defineix la virtut moral o ètica com l'hàbit de triar consistent en el terme mitjà entre dos extrems relatiu a nosaltres. Aquest terme mitjà és definit per la raó o establert per la intel·ligència. D'aquí la importància de la prudència (saviesa pràctica), que és la que determina on es troba el terme mitjà raonable per a cada tipus d'acció i en cada cas particular.

La Filosofia en l'Època Hel·lenística

Context Històric i Canvis Socials

L'Hel·lenisme és el tercer període de la civilització grega. S'inicia amb la caiguda de l'imperi Persa i l’expansió de Grècia duta a terme per Alexandre el Gran (323 a.C.) i s'estén fins que els romans converteixen Macedònia en una província romana. L’Imperi d'Alexandre el Gran introdueix tot un seguit de canvis a nivell polític i social que influeixen en el pensament filosòfic de l'època:

• La ciutat-estat (*polis*) autosuficient és substituïda per la ciutat-Imperi, la *cosmòpolis*. S'instaura una concepció cosmopolita (l'ésser humà com a ciutadà del món) i es posa en discussió l'esclavitud. S’universalitza la tolerància de cultes (*Ecumenisme*).
• La llengua i cultura gregues es propaguen i unifiquen espiritualment tot el Mediterrani.
• El nou model d'estat és una monarquia de caràcter diví, i els ciutadans són súbdits (no participen en la política).
• Sorgeix un sentiment individualista; es defensa la llibertat interna i l'autonomia personal. Això fa que la filosofia es converteixi en una cosa “privada”.

Epicur i l'Escola del Jardí

Epicur va néixer a Samos i va fundar una escola a Atenes, coneguda amb el nom d'Escola del Jardí. Aquesta escola qüestionava el lideratge del Liceu i l'Acadèmia (les posicions platòniques i aristotèliques) i estava oberta a tots els que sabessin llegir, sense distinció de raça, sexe o condició social.

Malgrat la seva concepció materialista de l'univers, en el plànol ètic Epicur és un espiritualista. Propugna l'alliberament de l'home de totes les seves cadenes (religioses, socials, polítiques...) per salvar-lo del dolor i les misèries.

Entre les seves obres es troben algunes “Màximes” i tres cartes: *Carta a Meneceu* (sobre l'ètica), *Carta a Pítocles* (sobre la Física) i *Carta a Heròdot* (sobre la lògica i teoria del coneixement –la canònica–).

La Funció Terapèutica de la Filosofia

Epicur (o l’epicureisme) considera que la filosofia ha de ser un instrument per alliberar l'ésser humà, ja que “l'home ha de trobar en ella la veritable llibertat”, és a dir, la felicitat, que és la seva fi pràctica.

Per a això, l'ésser humà ha d'alliberar-se de falses opinions, del dolor, de l'angoixa i aconseguir un coneixement veritable i segur sobre el món i el lloc que ocupa en ell. La filosofia té una funció terapèutica: guarir els grans mals o pors il·lusòries. Per això, la filosofia ha d'ensenyar:

1. Com s'arriba a conèixer i quin és el criteri de veritat (Canònica).
2. Què és la naturalesa o el món (Física).
3. Què hem de fer per ser feliços (Ètica).

Els dos primers punts (la canònica i la física) serien instruments, mitjans orientats, per aconseguir la fi pràctica de l'ésser humà: la felicitat.

Introducció al Pensament Cristià Primitiu

El cristianisme incorpora influències religioses de caràcter místic i filosòfic, i se sobreposa al món antic i als seus valors. El cristianisme no és una filosofia, ni es presenta en peu d'igualtat amb els sistemes filosòfics de l'època. El contingut de la fe cristiana incloïa doctrines que donaven respostes a problemes tradicionals afrontats per la filosofia (l'origen del món, la naturalesa, l'essència, el destí de l'home, els fonaments de les normes morals, polítiques...).

Diferències amb la Filosofia Grega

El cristianisme introdueix una nova concepció sobre el món, l'home i Déu, que resulten alienes a la mentalitat grega i grecoromana. La Fe afirma que només hi ha un sol Déu creador i salvador. El cristianisme s'inicia com una secta jueva, de la qual agafa bastantes idees, com també de la filosofia grega. Per als cristians, “Déu ha escollit a tots els homes de bona voluntat”, siguin de la classe social o cultural que siguin.

• Exigeix abandonar els interessos mundans i materials.
• “Cal diferenciar entre viure segons la carn i viure segons l'esperit. Si viviu segons la carn morireu, però si amb l'esperit mortifiqueu les obres del cos, viureu.” (Romans 8, 13-14).
• El seu regne és per als pobres que pateixen, per als que volen justícia i són perseguits.
• El cristianisme proposa l'amor: “Estimar els enemics...” perquè Déu és amor. El Déu cristià és el Pare.

Conceptes Teològics Fonamentals

• Déu és esperit, és transcendental, està més enllà del món sensible. És omnipotent i ha creat el món del no-res.
• L'ànima humana és immortal, immaterial, i ha estat creada per Déu del no-res.
• Déu és *Logos*, paraula, verb. És la Raó universal generadora de la realitat.

La visió del món que s'anirà imposant serà la teocèntrica.