Mètode cartesià: Anàlisi, síntesi i comprovació
Segona regla: Anàlisi
Qualsevol problema que haguem d'estudiar no és més que un conjunt vertebrat d'idees complexes. Analitzar consisteix –diu Descartes- en descompondre allò complex en els seus elements més simples, elements aquests que podran ser susceptibles de ser intuïts com a idees clares i distintes, això és: evidents. Es tracta, doncs, d'un procés de reduccionisme i d'anàlisi dels problemes complexos en els seus constituents més simples. Reduïm (reduccionisme) el complex a allò simple i, en el mateix moviment, accedim des d'allò desconegut fins al que coneix: les idees innates.
Tercera regla: Síntesi
Un cop que hem arribat als elements simples d'un problema cal reconstruir-ho en tota la seva complexitat, deduint totes les idees i conseqüències que es deriven d'aquells principis primers absolutament certs. La síntesi és un procés ordenat de deducció, en el que unes idees s'encadenen amb altres necessàriament. En el procés deductiu no sols reconstruïm el que és complex a partir dels seus elements simples i vertaders, sinó que ampliem els nostres coneixements amb noves veritats: del que es coneix (els elements simples) accedim als desconegut mitjançant un procés ordenat i rigorós de concatenació d'idees. La síntesi, doncs, complementa a l'anàlisi i ens permet avançar en la recerca de noves veritats.
Quarta regla: Comprovació
«Finalment, el darrer precepte consisteix en realitzar en tot uns recomptes tan complets i unes revisions tan generals que pogués estar segur de no ometre res»
Es tracta de comprovar i revisar que no hi hagi hagut cap error en tot el procés analítico-sintètic. La comprovació intenta comprendre d'un sol cop i de manera intuïtiva la globalitat del procés que s'està estudiant. Així, es parteix de la intuïció i a ella es torna. Un cop comprovat tot el procés, podrem estar segurs de la seva certesa.
Demografia del jo
Agafa la primera regla del mètode i Descartes l'aplica d'una manera molt ordenada. L'aplica en
3 graus o nivells:
Sentits (Plató), De l'existència del món; Com se que no estic somiant?, De les mates: Podria ser que hi hagués un geni maligne que em fes equivocar i fer-me pensar que ho estic fent bé. Com més penso, a les hores existeixo (Cogito ergo sum.). I aquí el geni maligne no hi pot intervenir.
Trets del Cogito ergo sum: És lògic (no és l'ànima cristiana). No es un dubte de fe (Em salvo? Déu existeix?) No és un sentiment. És un jo epistemològic. El cogito és el nou criteri de certesa. Si els coneixements són igual d'evidents que aquesta frase, són vàlids. Neix de la modernitat: déu no ho pot tot.
Crítica: T'obliga la gramàtica. El verb dubtar té un subjecte personal. I si el verb fos impersonal en una altra llengua? La llengua no té res a veure amb les idees. Sols pots concloure 'hi ha pensaments'. Qui sap si en algun espai hi ha pensaments. Camino, aleshores sóc. Qualsevol verb et serveix si és personal. Freud: l'inconscient determina allò que pensa la consciència.