El Mètode Cartesià: Regles, Metafísica i Dubte Metòdic

El Mètode Cartesià

Descartes defineix el mètode d'aquesta manera: "Així, doncs, entenc per mètode regles certes i fàcils, mitjançant les quals qui les observi exactament mai no prendrà res fals per vertader i, sense emprar inútilment cap esforç de la ment, sinó veient augmentar la seva ciència sempre gradualment, arribarà fins al coneixement vertader de tot allò que sigui capaç de copsar."

El mètode consta de quatre regles:

Primera regla: Regla de l'evidència

Estableix el principi d'evidència com a criteri de veritat. Una veritat evident és aquella que es presenta a la ment amb claredat i distinció. Una idea és clara quan "es mostra de manera present i manifesta a un esperit atent". Una idea és distinta quan no es pot confondre amb cap altra. Mitjançant la intuïció, capta els elements més simples de què es componen tots els objectes.

Segona regla: Regla de l'anàlisi o resolució

Consisteix en la descomposició d'una idea complexa o d'un problema en els seus elements més simples. També és un procediment que va d'allò que és desconegut a allò que és conegut. D'aquesta manera, permet arribar fins a les naturaleses simples i comprendre les proporcions més fosques, en observar com aquestes depenen d'altres de més simples. A més, és un bon mètode d'ensenyament perquè mostra el camí per a descobrir els elements simples.

Tercera regla: Regla de la síntesi o composició

Té com a finalitat establir un ordre lògic en la deducció, des de les coses simples fins a les complexes, a partir de les naturaleses simples.

Quarta regla: Regla de l'enumeració

És la comprovació i revisió de tot el procés per tal de no ometre res. Equival a una intuïció, ja que ha de ser suficient i ordenada.

La Metafísica i el Dubte Metòdic

Un cop establert el mètode, i atès que està inspirat en la geometria, Descartes decideix aplicar-lo a la ciència matemàtica. L'èxit obtingut l'anima a emprar-lo també, en primer lloc, en la metafísica i, després, en les altres ciències, les quals prenen els seus principis d'aquesta darrera, que és l'"arrel" de l'arbre de la ciència.

El dubte cartesià es caracteritza pel fet de ser:

• Metòdic: Per a Descartes, el dubte és un procediment de caràcter metodològic per a trobar un principi del qual no es pugui dubtar i que, alhora, serveix de base essencial a la metafísica. Si hom dubta de totes les veritats admeses fins ara, els errors desapareixeran del nostre coneixement i només s'acceptaran com a vàlides aquelles veritats que superin la prova del dubte metòdic. El dubte de Descartes es diferencia de l'escepticisme pel fet de ser constructiu, ja que pretén assolir una veritat que sigui el pilar de l'edifici metafísic.
• Teòric: El dubte només s'aplica a l'àmbit de la reflexió filosòfica, i no al de la religió ni al de la moral, o sigui, no és un dubte pràctic.
• Universal: Descartes posa en dubte tots els coneixements, tant els de l'experiència sensible com els matemàtics, aquests darrers considerats com a infal·libles. Com ja s'ha dit, els únics coneixements als quals no s'aplica el dubte són els religiosos i els pràctics.