El Mètode de Descartes: Del Dubte Metòdic a la Certesa
El mètode de Descartes i la recerca de la primera certesa
El problema que ben aviat preocupà René Descartes fou el de la fonamentació del coneixement: com puc avançar amb seguretat en el camí del saber? Reconeixia els nombrosos errors com a veritats inqüestionables. Si la raó humana és la mateixa, per què pot fer progressar la ciència i no la filosofia?
Descartes conclou que la ciència té un mètode que li permet la seguretat, però a la filosofia li manca un mètode adequat. Per això, introdueix un mètode matemàtic en la filosofia per tal de dotar la raó humana d'un criteri de veritat definitiu i inapel·lable.
La influència de la matemàtica
Galileu ja havia establert la necessitat de matematitzar les dades de l’observació i Descartes, d’acord amb ell, veu la matemàtica com la ciència racional que posa ordre en el caos. Tant l’un com l’altre participen de la veneració que Plató tenia per les matemàtiques. La confiança de Descartes en el bon resultat del mètode es basa, no tan sols en la seva perfecció, sinó també en la seva concepció de la raó humana.
Les quatre regles del mètode
En el Discurs del mètode, Descartes estableix les quatre regles fonamentals:
- Evidència: No acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos (allò que no es pot dubtar).
- Anàlisi: Dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible per a resoldre-la millor.
- Síntesi: Conduir per ordre els pensaments, començant pels objectes més simples i ascendint a poc a poc fins als més complexos.
- Revisió: Fer recomptes tan complets i revisions tan generals que arribis a estar segur de no ometre res.
El dubte universal i metòdic
Descartes fa una crítica radical de tot el saber i considera no fiables tots els coneixements. És el seu famós dubte universal i metòdic, que es fonamenta en quatre raons:
- La incertesa de les dades sensorials: Els sentits ens han enganyat molts cops.
- Els errors de raonament: L’ésser humà els comet sovint.
- La dificultat per a destriar el son de la vetlla: Hi ha la possibilitat que tots els pensaments de l’estat de vetlla siguin en realitat somnis.
- La hipòtesi del geni maligne: El duu a considerar coses evidents que no ho són.
L'autosuperació del dubte: El Cogito
El dubte de Descartes no és com el dubte escèptic, sinó que és un dubte provisional, un pas que es fa amb l’esperança de trobar una veritat indubtable. Aquest dubte s’autosupera: quan jo dubto, penso, i l’acció de pensar implica l’existència d’un ésser que pensa.
Si jo estic pensant, aleshores també estic existint ("Penso, aleshores existeixo"), aquesta serà la primera veritat inqüestionable a la qual accedeix Descartes. És una intuïció: absolutament res no permet de dubtar-ne, és evident, clara i distinta.