Mètode i moral de Sòcrates i Hipòcrates — maièutica i medicina

El mètode socràtic

El mètode que utilitza Sòcrates rep el nom de dialèctica; no és un mètode nou, perquè altres filòsofs com Heràclit ja l'havien fet servir. Sòcrates aplica la dialèctica al llarg d'una conversa amb diferents interlocutors, normalment nobles. Li pregunta a un d'ells quina és la seva definició de bellesa; el noble respon, Sòcrates el corregeix i li demana una segona definició, i així fins que tots arriben a un acord. Sòcrates parteix de les opinions (doxa) per arribar al coneixement objectiu. Sòcrates anomena el seu mètode maièutica. La maièutica és l'obstetrícia (s'ocupa de tot allò que té relació amb el part); utilitza aquesta paraula perquè ell pensava que amb aquest mètode «paria» la veritat. Sòcrates sempre era molt irònic en aquestes converses, i al final Sòcrates acabava sent una mica irritant, i això va fer que al llarg de la seva vida es creés uns quants enemics. La seva intenció no era molestar, sinó trobar la veritat.

La moral socràtica

Sòcrates pensava que la preocupació de tothom no hauria de ser preocupar-se pels diners, la fama, el poder... sinó ocupar-se del bé més preuat que té: la ment. Segons Sòcrates, ocupar-se de la ment era important perquè permetia aconseguir la saviesa i la virtut. De fet, aquests dos termes, per a Sòcrates, són equivalents. Aquesta part del seu pensament es coneix com a intel·lectualisme socràtic. El que està dient és que el coneixement i el bé s'identifiquen mutuament; per tant, el savi fa el bé i el mal és producte de la ignorància. Sòcrates pensa que el bé és tan atractiu i desitjable que, si el coneixes, no pots deixar de fer-lo. No només identifica la saviesa i la virtut, sinó que identifica saviesa, virtut i felicitat; per tant, el savi és feliç en fer el bé. Llavors, saber-ho tot porta la felicitat.

A la pràctica no hi ha una única forma d'entendre el bé, sinó diverses. De totes elles, la més important és el respecte a la llei (l'obediència); per tant, quan el condemnen a mort, Sòcrates accepta la sentència (el que ell considerava més important era respectar la llei). Els seus amics volien que s'escapés i ell es va negar. Al 399 aC, Sòcrates va ser jutjat i condemnat a mort. Ell mateix s'havia d'administrar el verí (cicuta) que li provocaria la mort. El van acusar de dues coses:

• Corrompre els joves: deien que havia mal encaminat els adolescents ensenyant-los la dialèctica.
• No respectar els déus: una de les excuses utilitzades per carregar-se'l.

Plató explica els últims moments de la vida de Sòcrates en un diàleg que es coneix com a Apologia de Sòcrates (també descriu els plans de fuga).

La medicina atenenca — Hipòcrates de Cos

(460-...) Va viure en la mateixa època que Sòcrates i Plató. Sabem que els antics (grecs, egipcis…) explicaven coses, com, per exemple, les malalties, a través d'éssers sobrenaturals. Hipòcrates és el primer en dir que això no és correcte i el primer a afirmar que els efectes naturals han de tenir causes naturals. És a dir, que la malaltia s'atribuïa als déus; a partir d'Hipòcrates, s'atribuïa, per exemple, a una mala alimentació.

Dóna molta importància a la intervenció del metge en el moment crític (quan la febre és molt alta). «Crític» ve de «crisi» i «crisi», en grec, vol dir separació. Hipòcrates creia en la teoria d'Empèdocles dels quatre elements (aigua, aire, terra i foc). Empèdocles deia que la mort era una combinació d'aquests quatre elements. La funció del metge és intervenir quan sembla que està a punt de produir-se el trencament d'aquests quatre elements. Sabem que Hipòcrates va parlar de prevenció (bona alimentació i esport). Des de 1948, els estudiants de medicina fan un jurament en record d'Hipòcrates, acordat a Ginebra per iniciativa de les Nacions Unides.