El mètode socràtic: ironia i maièutica per a la veritat
El mètode socràtic: diàleg per trobar la veritat
Sòcrates seguia un mètode d'ensenyament basat en el diàleg i la dialèctica, centrant-se en temes relacionats amb l'ésser humà (com la virtut, la veritat o la immortalitat de l'ànima) i no en els de la filosofia de la naturalesa, propis dels filòsofs presocràtics.
En lloc de seguir la pràctica habitual, en la qual l'alumne pregunta i el mestre respon, Sòcrates feia el contrari: preguntava fins a portar l'interlocutor a reconèixer la seva pròpia ignorància. Així és com va desenvolupar el seu mètode, basat en la conversa, mitjançant el qual, a través del raonament inductiu, es podia arribar a la definició universal dels termes objecte d'investigació.
Les dues fases del mètode de Sòcrates
El seu mètode constava de dues fases clarament diferenciades:
La ironia socràtica
És l'art de fer preguntes que portin l'interlocutor a descobrir la seva pròpia ignorància. L'objectiu fonamental és, a través de l'anàlisi pràctica de definicions concretes, reconèixer el nostre desconeixement de la definició que busquem. Només un cop reconeguda la nostra ignorància estem en condicions de buscar la veritat, d'aquí la seva famosa frase: «Només sé que no sé res».
La força de la ironia rau, doncs, en el fet que no és Sòcrates qui refuta els interlocutors, sinó que són ells mateixos els que es contradiuen. La ironia es limita a assenyalar de manera al·lusiva allò a què cal parar atenció per veure les contradiccions que podrien passar desapercebudes.
La maièutica: l'art de "donar a llum" idees
És l'art de fer preguntes perquè l'interlocutor arribi a descobrir la veritat per si mateix. Aquesta fase consisteix, pròpiament, en la recerca d'aquesta veritat per arribar, finalment, a la definició universal, aquell model de referència per a tots els nostres judicis morals que Sòcrates ajudava a «donar a llum».
La finalitat: la definició universal
La dialèctica socràtica progressa fins a assolir la definició universal. Per tant, el mètode socràtic s'encamina a la construcció de definicions, que determinen l'essència immutable de la realitat investigada, a través de la inducció, és a dir, l'examen de casos particulars per arribar a una conclusió general.