Monolingüisme i Bilingüisme: Comprensió i Impacte Lingüístic
El monolingüisme és l'ús d'una única llengua per un individu o la població d'un territori. Estadísticament, és molt menys freqüent que el plurilingüisme, per diversos motius: molts estats reconeixen més d'una llengua oficial perquè hi conviuen diversos pobles. A més, en els estats oficialment monolingües pot haver-hi comunitats amb llengües pròpies, fruit dels moviments de fronteres històrics. D’altra banda, a l'escola s'aprèn una segona llengua, i la immigració fa que hi hagi una forta barreja idiomàtica a tot el món, entre d’altres.
No hem de confondre el monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua oficial: és el cas de França, Itàlia, Turquia, EUA, Marroc, Austràlia, Espanya fins no fa gaire temps... Aquests estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d’una sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola història…
El concepte de monolingüisme militant que empra algun sociolingüista es refereix al fet que alguns parlants es neguen a aprendre una segona llengua perquè consideren que amb la seva no només en tenen prou, sinó que se’ls ha de garantir el dret a tenir-ne prou. D’aquesta manera, arriben a exigir a altres parlants que aprenguin la seva llengua, però ells no n’aprenen cap. En canvi, el bilingüisme és un concepte ambigu que s’ha utilitzat sovint pels governants per amagar un procés de substitució lingüística. Les societats no són bilingües; ho són els individus. Un individu pot ser bilingüe, trilingüe... segons el nombre de llengües que domini. De totes formes, podem parlar de diferents tipus de bilingüisme: individual, social i territorial.
La disglòssia és una situació lingüística relativament estable en què, a més dels dialectes d’una llengua, hi ha una varietat superposada molt divergent, molt estandarditzada, emprada en la literatura i l’escola, però que ningú no empra com a llengua de conversa ordinària. Aquesta definició només afecta l’ús d’una única llengua i les seves variants. En aquest cas, parlaríem de diglòssia interna.
Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells, desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús. Es tracta, per tant, d’una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra en el territori propi d’aquesta. Una vegada començat el procés, el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forastera (és a dir, substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització lingüística. La substitució lingüística es desenvolupa en un procés amb diverses etapes.
És difícil predir un futur per al català, però els darrers estudis no són gaire optimistes. En els últims anys, des de la fi del franquisme i les seves seqüeles, s'ha millorat molt la presència de la llengua catalana en àmbits públics i formals. També ha augmentat el nombre de ciutadans que entén, sap parlar, llegir i escriure el català... (excepte al País Valencià), però tanmateix cada vegada es percep que el català s'empra menys en les relacions interpersonals. La gent tendeix a parlar més en castellà, sobretot si entre un grup de gent hi ha almenys una sola persona que parla castellà. Aquest fet condueix al que s'anomena llatinització de la llengua.