La moral dels senyors i dels esclaus segons Nietzsche
La moral dels senyors i dels esclaus
La moral dels senyors és la dels nobles, els aristòcrates, els "rics", els "propietaris", els "veraços" i els guerrers; homes que lluiten per construir la seva pròpia existència i que se senten de rang superior. Ells es caracteritzen per la força amb què emprenen la lluita per la vida, pel seu autoreconeixement i la reafirmació com a homes forts amb consciència de la seva llibertat. El coneixement de la llibertat els permet fer ús de la seva voluntat de poder, entesa com el desig de crear constantment la seva pròpia existència.
D'altra banda, els esclaus són homes que no posseeixen el desig de crear la seva existència. En no tenir aquest anhel, viuen determinats, sotmetent-se a condicionaments aliens, ja que no lluiten, tenen por i són febles. Aquesta debilitat els impedeix reconèixer la seva llibertat per optar per una vida digna, i viuen engendrant rancors i desitjos de venjança contra els senyors. Els esclaus assumeixen una postura d'observadors passius davant la vida; el rebuig per la vida del noble es va convertint en rancor i en ressentiment. D'aquesta forma, els esclaus transformen la voluntat de poder en un impuls negatiu que anul·la en ells el desig de la vida noble.
La genealogia de la moral segons Nietzsche
En el seu llibre La genealogia de la moral, Friedrich Nietzsche explica l'origen dels valors morals i la diferència entre dos tipus de moralitats:
- Moral dels senyors: És la moral dels més forts; és noble, elevada, afirmativa i creadora de valors. Tot allò que eleva l'individu afirmant i acceptant la vida és "bo" (noble, bell, feliç).
- Moral dels esclaus: És la moral dels dèbils, l'esperit de revenja contra la vida superior dels senyors. És una moral que busca igualar totes les persones. Els valors propis d'aquesta moral són la humilitat i la compassió. El "bo" aquí és: pobre, mancat, impotent...
Nietzsche afirma que la primera moral que ha de prevaldre per sobre de tot és la dels senyors.
La crítica a la religió i als sacerdots
Nietzsche culpa la religió d'haver instat la "rebel·lió dels esclaus" i la inversió de les morals al llarg de la història, especialment per culpa dels sacerdots judeocristians durant l'edat medieval:
1. Crítica als sacerdots jueus
Per a Nietzsche, els sacerdots jueus critiquen els nobles. Afirmen que només són bons els miserables, rebutgen els instints afirmatius de la vida (com l'egoisme) i defensen els decadents (pobresa, resignació, castedat, compassió).
2. Crítica als sacerdots cristians
Segons Nietzsche, els sacerdots cristians culpabilitzen la mateixa persona, fent que se senti responsable dels seus actes; aquí neix el sentiment de culpabilitat.
Conclusió: Els ideals ascètics
La moral dels esclaus, per a Nietzsche, nega qualsevol dels aspectes d'afirmació de la vida que ell predica. Finalment, parla dels ideals ascètics, que són els ideals que proposa el "sacerdot ascètic": aquell home que, en lloc de predicar la moral, predica els seus substituts (filosofia, ciència, política). Aquests ideals ascètics també neguen la vida.