Morfologia Urbana: Plànols i Evolució de la Ciutat

Morfologia Urbana: El Plànol de la Ciutat

Emplaçament i Localització Urbana

L'emplaçament és el lloc físic concret on es troba una ciutat, i depèn de la topografia del terreny i de la funció per a la qual va ser creada. En canvi, la localització és la seva ubicació respecte a d'altres llocs i, normalment, està relacionada amb la funció que exerceix sobre el seu entorn.

Tipus de Plànols Urbans

Cada tipus de plànol està relacionat amb una època determinada. Així tenim els següents:

• Plànol Irregular

  Coincideix amb la part antiga i fa referència a la ciutat preindustrial d'origen romà o medieval. Hi podem trobar la presència de les antigues muralles, un conjunt caòtic d’edificis sense cap ordre, carrers estrets i irregulars que sovint ressegueixen les condicions del terreny.

• Plànol Radiocèntric

  Des d'un punt central (plaça, catedral o castell) neixen els carrers o les avingudes fins a arribar als diversos racons de la ciutat, amb vies concèntriques que els creuen.

• Plànol Ortogonal o en Quadrícula

  Aquest tipus de plànol va tenir un gran èxit durant el segle XIX, quan es van enderrocar muralles i es van construir els eixamples. S'anomena també plànol reticular o en quadrícula, i facilita la parcel·lació de terrenys i el traçat de carrers. Cal destacar que algunes vies en diagonal són originàries dels campaments romans, mentre que d'altres provenen de les ciutats noves construïdes al segle XIII. Els eixamples es destinen normalment a les classes mitjanes o burgeses, a excepció dels pisos alts (sense ascensor), que eren ocupats pels primers proletaris que arribaven a les ciutats industrials.

La Morfologia Urbana al Segle XX

Presenta dos models bàsics:

• La Ciutat Jardí (Ebenezer Howard)

  De tradició anglosaxona, amb un entramat de carrers irregulars amb habitatges unifamiliars amb pati i jardí. Aspirava a ser una ciutat autosuficient que agrupava un màxim de 30.000 habitants. A Gran Bretanya les han convertit en urbanitzacions de segones residències, mentre que als Estats Units (suburbia) han esdevingut ciutats dormitori. Actualment són ciutats de baixa densitat.

• La Ciutat Funcional o Racionalista (Le Corbusier)

  Amb blocs de pisos molt alts i zones verdes obertes, on la racionalitat i la funcionalitat tenen un paper preponderant, ja que l'arquitectura havia de ser útil abans que bonica.

A Espanya, en canvi, a partir del creixement urbà dels anys seixanta i setanta, a mesura que augmentava la concentració en blocs de pisos, també baixava la qualitat de vida pel que fa a les zones verdes i els equipaments (com va passar als barris perifèrics de les grans ciutats, com Vallecas a Madrid o el Somorrostro a Barcelona).