Música Nacionalista i Impressionisme Musical: Evolució fins al 1950
La música nacionalista
La música nacionalista sorgeix al 1850, en ple Romanticisme i en el context de moviments polítics que reivindiquen la identitat social. Utilitza l'harmonia, les cadències, les melodies, els ritmes, les escales i els timbres que són propis de les nacions a les quals pertanyen els compositors. No s'ha de confondre amb la música tradicional o popular, emmarcada dins l'àmbit folklòric.
El nacionalisme se centra en els països de la perifèria europea que tenen tradició musical pròpia. Els darrers nacionalismes es relacionen amb els moviments artístics que es produeixen fins al 1950 i evolucionen segons les circumstàncies polítiques i socials de cada nació.
Alguns compositors creen les seves obres impregnant-se d'elements extramusicals, siguin llegendes, monuments arquitectònics, obres literàries, motius pictòrics... Així es consolida el poema simfònic, una forma gestada durant el segle XIX. Normalment, el poema simfònic està integrat per un sol moviment per a orquestra simfònica, si bé també hi ha obres d'aquest tipus compostes per a piano o per a altres instruments.
- Rússia: M. Mussorgski, N. Rimski-Kórsakov
- Txèquia i Eslovàquia: B. Smetana
- Escandinàvia: J. Sibelius
- Amèrica: Copland
- Espanya: I. Albéniz, E. Granados
- Hongria: B. Bartók, Z. Kodály
Impressionisme musical
- La melodia es fragmenta i perd la clara quadratura de les frases, no hi ha cadències.
- Es fan servir acords tradicionals, antics i exòtics del món.
- El so sorgeix de acords independents sense una tonalitat definida, de manera que es produeix l'impressió.
- Llibertat d'organització de la composició amb formes molt lliures.
Poema simfònic: obra instrumental d'un sol moviment, per a orquestra simfònica, inspirada en algun aspecte extramusical.
La música fins al 1950
L'impressionisme musical suposa una ruptura artística. El segle XX es caracteritza per la ràpida successió de moviments artístics innovadors que es van superposant sobre els anteriors. Els següents estils es succeeixen entre 1900 i 1950.
Postromanticisme: fruit de l'herència musical del Romanticisme tardà (Richard Wagner). Compositors com R. Strauss i Gustav Mahler incorporen elements nous i expressius a les grans obres orquestrals.
Futurisme: Itàlia, 1910. Explora el soroll en les obres com a element musical. Luigi Russolo i Edgard Varèse.
Expressionisme: Alemanya, com a reacció davant les normes establertes i per expressar les tensions davant la complexitat del món. Desenvolupa la atonalitat i el dodecafonisme, agrupacions timbríques noves, formes lliures, melodies amb grans salts interval·lics i dissonàncies.
Neoclassicisme: entre 1920 i 1960. Sorgeix com a reacció davant dels altres estils. Es basa en la tonalitat i les formes del passat, busca la senzillesa i la varietat d'estils en la història de la música. Pretén que la música sigui entesa per un públic nombrós. Carl Orff, Paul Hindemith.
Característiques:
- Música tonal i atonal
- Ús de la dissonància
- Tensió melòdica
- Investigació de recursos musicals
- Dodecafonisme com a nova ordenació sonora
- Retorn a formes i recursos tradicionals
- Incorporació del soroll
- Combinacions timbriques noves