Nacionalismes i moviment obrer a l'Espanya del segle XIX
Introducció
A l'arrencada del segle XIX, apareixen nuclis intel·lectuals i polítics que defensen les particularitats d'alguns regions com a llengua i tradicions pròpies. Rebrà el nombre de regionalismes o nacionalismes perifèrics, i es desenvoluparan a través de múltiples factors: el renaixement cultural, la industrialització, la participació de les classes populars en el sentiment nacionalista, l'oposició a l'Estat liberal centralista. A l'altre costat, també s'organitzarà amb força el moviment obrer, a l'empar del dret d'associació promulgat en el Sexenni Revolucionari i, tot i que obrers, quedaran al marge del sistema de la Restauració, però aniran guanyant adeptes conforme s'accentua la crisi del sistema canviste.
Desenvolupament
Nacionalisme a Catalunya i al País Basc
Catalunya
El nacionalisme s'estendrà a Catalunya i al País Basc. A Catalunya, els precedents es troben en la Renaixença, moviment cultural que reivindica la llengua i tradicions catalanes (Verdaguer, Guimerà, etc.). Serà formant també un moviment polític nacionalista que acollirà amb entusiasme el projecte de constitució federal de la I República. Durant la Restauració, Valentí Almirall defensarà el federalisme, alhora que la burgesia comença a mobilitzar-se en defensa dels seus interessos industrials. Així es formarà la Lliga de Catalunya, que reclama el català com a llengua oficial, cortes pròpies i càrrecs públics ocupats només pels catalans. El 1901 es forma la Lliga Regionalista, que intenta reunir en un sol partit totes les tendències del nacionalisme català i reivindica el dret de Catalunya a l'autonomia dins de l'Estat espanyol. Prat de la Riba i Francesc Cambó en foren els principals líders.
País Basc
El 1876 són abolits definitivament els drets forals bascos, després de la Tercera Guerra Carlina. Això donarà lloc a un ampli moviment de defensa dels furs. En aquest context es produeix la industrialització basca i el naixement cultural que s'aglutina entorn de la Sociedad Euskalerria, a Bilbao, que fa possible la recuperació de l'euskera com a llengua culta. El teòric i fundador del nacionalisme basc és Sabino Arana. Procedent del carlisme, es recolza en els seus principis ideològics: afirmació de la raça basca, defensa de les tradicions basques, catolicisme, antiespanyolisme i reivindicació de la independència de Vizcaya, Guipúscoa, Àlaba i Navarra. Se li ha criticat pel seu desprecio als immigrants "maketos" que arribaven d'altres llocs d'Espanya per treballar en la indústria basca, perquè ell i els seus seguidors els consideraven inferiors i que contaminaven l'essència basca. El 1895 es funda el Partit Nacionalista Basc, prohibit pel govern (Arana va estar empresonat uns mesos). El nacionalisme es desenvolupa a Vizcaya, però ben aviat en les altres províncies basques, i amb menys pes que el nacionalisme català.
Altres nacionalismes, encara que amb menys repercussió, foren el gallec i l'andalús.
El moviment obrer
El moviment obrer donà lloc a la difusió de l'anarquisme i del socialisme.
Anarquisme
En principi va a tenir major rellevància que el socialisme, pus el programa anarquista era senzill i comprensible per al camperolat.