La narrativa de Quim Monzó i la poesia de postguerra

La narrativa de Quim Monzó i la societat contemporània

Quim Monzó (nascut a Barcelona el 1952) és l’autor de contes i novel·les curtes més important de la literatura catalana contemporània. Ha col·laborat habitualment amb els mitjans de comunicació mitjançant reculls d’articles periodístics. En obres com Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980) i L’illa de Maians (1985), els contes neixen d’un acudit o d’una idea que pot desembocar en una situació irreverent i absurda.

A El perquè de tot plegat (1993) apareix la incertesa de l’ésser humà, mentre que a El millor dels mons (2001) i a Mil cretins (2007) predomina el difícil equilibri entre la vida i la misèria humana: la vellesa, el dolor i la mort. L’estil monzonià analitza, qüestiona i fa un retrat objectiu del món occidental: hedonista, consumista i desideologitzat. Empra incisos ironitzants i de reflexió, parèntesis i interrogants; en alguns casos, utilitza ficcions prèvies conegudes per tal d’invertir-les i deformar-les (com ara la Bella Dorment).

Els temes de la seva obra són variats i es relacionen amb el postmodernisme, tot criticant el comportament acomodatici de la nostra època. És un autor incisiu que ha estat influït per Kafka, Borges, Buzzati, Cortázar i Calders, mentre que ell mateix ha influït en autors com Sergi Pàmies o Francesc Serés.

Tendències de la poesia catalana de postguerra

Entre la dictadura franquista i l’estat de les autonomies apareix al territori catalanoparlant una poesia que, si bé en un principi s’enfronta al silenci imposat i a la censura, posteriorment destacarà pel seu dinamisme. En podem diferenciar cinc tendències principals:

• Tradició simbolista (anys 40): Carles Riba i Josep Carner personifiquen aquesta tradició, inicialment evasiva i desconnectada de la realitat, que als cinquanta prengué un caire humanista, existencialista i transcendental.
• Tradició avantguardista (anys 50): Joan Brossa i Joan Fuster representen aquesta línia, que experimenta amb el llenguatge i els recursos visuals.
• Poesia realista (anys 60 i 70): Apareix amb Salvador Espriu i Gabriel Ferrater. Influïda pel realisme social i amb un llenguatge directe i actituds profètiques, reclamarà canvis i millores socials a la societat.
• Crisi del realisme històric (anys 70): Representada per les generacions de Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol.
• Generació literària dels 70: Autors com Josep Piera i Maria-Mercè Marçal rebutgen l’estètica realista, utilitzen avantguardismes i tenen un caràcter cosmopolita i culte.