El Naturalisme: definició, característiques i autors a Catalunya

Què és el Naturalisme? Definició i Orígens

El Naturalisme és una escola literària que sorgeix al segle XIX i recull aspectes del pensament científic, positivista i evolucionista. Aquest corrent, influenciat per pensadors com Comte, Littré, Darwin, Spencer, Lucas i, sobretot, Hippolyte Taine, pretenia convertir la novel·la i el teatre de tradició realista en un veritable estudi de l'ésser humà, tant en el seu vessant individual com col·lectiu.

Principis Fonamentals del Moviment

Émile Zola és considerat el pare del moviment. En el pròleg de la segona edició de la seva novel·la Thérèse Raquin (1868), va establir les bases teòriques del Naturalisme. Zola donava una importància cabdal al mètode d'observació i experimentació aplicat als fenòmens de la conducta humana. Entenia la literatura com una "història natural i social", on la forma havia de subordinar-se totalment a la intenció del discurs.

Els pilars del Naturalisme són:

• El determinisme: Analitza els efectes que les lleis de l'herència genètica, el medi social i el moment històric tenen sobre el comportament dels personatges.
• La recerca de la veritat: L'objectiu principal és mostrar la realitat de manera objectiva, gairebé científica, sense embelliments.
• Gèneres preferits: La novel·la i el teatre es consideren els gèneres més adequats per a l'anàlisi naturalista, mentre que la poesia s'exclou pel seu caràcter líric i subjectiu.
• Intenció social: El moviment té una finalitat regeneracionista i moralitzadora, i utilitza el periodisme i la crítica literària i artística com a mitjans idonis per difondre les seves idees a un públic ampli.

La Crisi del Naturalisme

Entre 1884 i 1886, l'èxit de la narrativa russa, que aprofundia en els aspectes més íntims i psicològics de l'ànima humana, va marcar l'inici de la crisi del Naturalisme, que es considerava massa centrat en el determinisme fisiològic i social.

El Naturalisme a Catalunya

Introducció i Debat Crític

A Catalunya, una de les primeres referències clares al Naturalisme es troba en la correspondència entre el crític Josep Yxart i el novel·lista Narcís Oller. El debat es va intensificar a partir de 1884, amb la publicació de la crítica a La cuestión palpitante d'Emilia Pardo Bazán.

Quan el moviment començava a entrar en crisi a Europa, Yxart va defensar obres com La bogeria de Narcís Oller. Tot i que la seva visió va evolucionar amb les noves tendències, mai no va renunciar als avantatges del mètode teoritzat per Zola, com es reflecteix en obres posteriors com El arte escénico en España (1894). En canvi, Joan Sardà només va reconèixer Zola com a gran novel·lista quan el Naturalisme ja estava en declivi, en la seva crítica a Le Docteur Pascal.

Autors i Evolució del Moviment

Tant Yxart com Oller i Sardà van veure en el Naturalisme un mitjà per regenerar i modernitzar la literatura catalana. Paral·lelament, el crític R. D. Perés va mantenir un concepte del Naturalisme molt proper al d'Yxart.

El novel·lista i dramaturg Josep Pin i Soler també va adoptar el mètode de Zola, encara que de manera desigual, en la seva cèlebre trilogia La família dels Garrigues. Posteriorment, el Naturalisme d'autors com Oller i Pin i Soler evolucionaria cap a tendències simbolistes i decadentistes durant el període del Modernisme.