El Neoinstitucionalisme: Relacions de Poder i Institucions
El Neoinstitucionalisme: Una Anàlisi de les Relacions de Poder
El nou institucionalisme se centra en les institucions (estat, ministeris, etc.), però no només en allò que és formal o legal, sinó també en les relacions de poder informals. L'objectiu és entendre com es mouen aquestes relacions de poder dins de l'estructura informal, més enllà del que és formal. No es tracta només de l'organització, sinó també de les pautes i regles que poden ser formals i informals.
Exemples de Relacions de Poder Institucionals
Un exemple il·lustratiu es pot veure en el contrast entre la disciplina de partit a Espanya i al Regne Unit. En el cas del Partit Popular (PP) a Espanya, respecte a temes com la guerra de l'Iran (segons la nota original), sovint es perceben diferències internes, però externament es manté una imatge d'unitat. Al Regne Unit, en canvi, és possible que uns 100 dels seus diputats votin en contra de la línia del partit i, fins i tot, guanyin per poc marge, demostrant una major llibertat de vot.
Per entendre aquestes relacions, cal preguntar-se: qui elabora les llistes de partit a Espanya? El partit mateix, amb llistes tancades i bloquejades. Si un diputat es mostra dissident, és molt probable que no surti a la propera llista, fet que ha portat a una gran disciplina de vot a Espanya.
Això no passa al Regne Unit, on a cada districte el diputat s'elegeix uninominalment i els diputats senten que es deuen a la seva circumscripció. En sistemes electorals i de partits diferents, com queden condicionades les relacions de poder entre diputats i president? A Espanya, no està escrit que si votes en contra ja no aniràs a les llistes, però és una pràctica habitual que condiciona el comportament polític.
Conceptes Clau del Neoinstitucionalisme
Theda Skocpol, l'any 1979, va escriure el llibre Bringing the State Back In (Tornem a portar l'Estat al centre de la discussió), una obra fonamental per a aquesta corrent.
Path Dependence (Dependència del Camí)
El concepte de Path Dependence explica la importància històrica de la primera decisió. Quan un país opta per un tipus d'institució, aquesta primera elecció condiciona tota la resta. Un exemple seria la configuració d'un sistema electoral, que un cop establert, és difícil de modificar i influeix en el desenvolupament polític posterior.
Les Tres Branques del Neoinstitucionalisme
El neoinstitucionalisme recull diferents corrents de la Ciència Política i es divideix en tres branques principals:
1. Neoinstitucionalisme Històric
Aquesta branca posa èmfasi en el pes de la història, connectat directament amb el concepte de Path Dependence (Dependència del Camí). Sosté que tot allò que succeeix i s'explica en política està fortament condicionat per un primer succés que ha marcat la resta. Allò que ha passat alguna vegada, crea precedent i és molt probable que es repeteixi.
2. Neoinstitucionalisme Sociològic
Aquesta branca rep una gran influència de la sociologia del conductisme i pensa en termes de la cultura de les organitzacions. Sosté que "les organitzacions modelen el nostre comportament"; quan pensem i diem que una decisió és nostra, no és del tot pròpia, sinó que està limitada pel marc que la institució ens permet. Considera que la societat en si necessita certs atributs bàsics per sobreviure, i les institucions, al final, també són com éssers vius que volen influir. Es parla de l'existència d'una comunitat epistèmica, un grup d'experts amb autoritat sobre un tema determinat, i moltes decisions venen donades, per exemple, per modes o per la idea d'allò que és adequat o pertinent en un moment donat.
3. Neoinstitucionalisme de l'Elecció Racional (TER)
Aquesta branca, tot i rebre influència de les altres, accepta que els individus actuen racionalment basant-se en un càlcul de cost/benefici. No obstant això, com que els individus estan dins d'una institució que els limita, al final tots som actors amb racionalitat limitada. És a dir, s'accepta que l'acció és racional, però sempre dins del marc que la institució permet. Els autors d'aquesta corrent entenen que la institució en si és eficient perquè garanteix que els costos de transacció de cooperar siguin baixos. Per tant, l'existència d'una institució és racional perquè facilita la cooperació.