Nihilisme i l'Übermensch: passiu, actiu i la metamorfosi

Nihilisme passiu

El nihilisme passiu

Els valors creats per la cultura fan referència a un món enganyós i, arribat el moment en què es descobrix el pastís, s’acabarà la farsa i es trencarà la il·lusió. La cultura occidental no podrà salvar-se quan la gent enganyada comprenga que els seus logos eren mites. En aquest instant es trobarà buida de sentit, sense meta, sense per què. Ens trobarem en una travessia del desert sense oasi. Subjectes indiferents, apàtics, avorrits, de feble voluntat, sense capacitat creadora, envairan la Terra. Gents que ni fan, ni esperen, ni són; només serveixen per a morir-se i no es moren. Desvaloració dels grans valors tradicionals: tot estarà perdut, tot envait de pessimisme. La societat decadent està ací al costat. La cultura occidental està malalta i aquesta malaltia té nom: nihilisme.

El nihilisme és la profecia que Nietzsche llança sobre el futur d'Occident. És el resultat final de la lògica dels nostres grans valors i ideals; el rostre d'una decadència fisiològica. La civilització ha entrat en profund declivi: s’ha convertit en una civilització improductiva i malalta, fatigada de la vida. El remei triat per Occident per a curar el malalt ha accelerat l’esgotament. La lluita que l’espècie inferior ha desenvolupat durant els segles contra la superior provoca que fins i tot els rars exemplars d’aquesta perdin la seguretat en ells mateixos i es converteixen en nihilistes. El nihilisme passiu deixa òrfena de sentit tota una cultura, incapaç ja de generar individus creadors.

Nihilisme actiu

El nihilisme actiu

Enfront del nihilisme passiu ja instal·lat en la cultura europea, reacciona Nietzsche amb un nihilisme actiu. En la seua proposta, els vells valors no es mantenen per ells mateixos, sinó que són afonats per la voluntat de poder que diu no a aquests valors. Un cop finalitzada la tasca de derrocament, lliure de les excrescències cristianes i dels dèus menors de la raó moderna, l’ésser humà fort estarà en condicions de crear nous valors de les vísceres, des del cos i l’instint. En el llenguatge darwinià de l’època, Nietzsche afirma que l’home és un pont entre la mòmia i l'Übermensch; és a dir, l’home sorgit de la cultura occidental, defensor dels valors humanistes propis d’una tradició cristiana, ha de ser superat per a aconseguir un nou ésser diferent de l’humà actual, carregat de potència.

Per a explicar el trànsit del nihilisme passiu al superhome utilitza la metàfora de la triple metamorfosi. En primer lloc ens trobem el camell, símbol de l’obediència cega, el que s'agenolla davant de l’amo, exemple de sacrifici i d’humiliació. És el cristià que carrega resignadament la creu durant tota la seua vida i l’ésser humà occidental capaç de suportar les obligacions socials per pura tradició i amb abnegat sentit del deure. És el que ha portat Occident al nihilisme passiu. Ha de ser eliminat i, per a això, el camell haurà de transformar-se en lleó. El lleó és el gran negador, el crític, el destructor. Li correspon afonar els fonaments de la cultura occidental; ell serà l’encarregat d’anunciar al món la mort de Déu. El lleó simbolitza el nihilisme actiu que acaba amb Déu i tots els seus sucedanis.

Matar Déu és matar el Déu cristià, l’ens metafísic creat per els homes per a vèncer la por davant d’allò que s’ha experimentat. Però és també eliminar tota instància absoluta pròpia d’un món metafísic: és matar la Raó, la Veritat, l’ideal ascètic, els costums burgesos… La mort de Déu és la mort d’una cultura.

Trànsit cap al superhome

El trànsit cap al superhome

La proclama de la mort de Déu a les acaballes del segle XIX no suposava ja cap novetat. Entre les persones cultes la religió ja era una cosa supèrflua. La biologia es troba en ple avanç i el darwinisme fa que, tot i que es continue pensant més enllà d’allò humà, no siga mirant cap a les altures sinó cap a baix. En comptes de Déu, el tema ara és la mòmia. Allò que fa original Nietzsche és el fet de vincular aquest diagnòstic al concepte de superhome i elaborar una alternativa al fracàs, ja assumit, de la nostra cultura.

Una vegada hem matat Déu, és el moment d’una nova valoració sobre la vida. És l’esperança de la gran aurora. Ara ja podem convertir-nos nosaltres mateixos en déus i construir mons a la nostra imatge i semblança. Ni desencantament ni desengany: la mort de Déu ens consagra en el més ençà. Però per a aquesta tasca l’adequat no és el lleó sinó el xiquet.

Qui és el superhome?

Qui és el superhome?

El xiquet és l’últim pas de la metamorfosi. Representa l’ésser lliure que no lluita contra res, sinó que gaudeix la seua pròpia existència. Ell sí que és capaç de crear perquè les seues qualitats (la innocència, la falta de prejudicis, el fet de prendre’s totes les coses com un joc, la falta de perversió) li ho permeten. La seua forma de vida és una existència lúdica, entregada a l’atzar i al destí: ni es penedeix de res ni espera res del futur. Viu per a jugar i és lliure, perquè en el joc es dissol la moral. Aquell que juga mai ho fa per deure; només vol jugar, cap altra finalitat el fa intermediari de la seua acció.

La metàfora del xiquet ens porta a l’Übermensch; encara que més que «superhome» sempre és preferible utilitzar l’original alemany Übermensch. Übermensch és el suprahumà, el que va més enllà del que fins ara els occidentals han anomenat humà. Amb ell arribem al projecte de futur de Nietzsche: perquè el superhome, més que una realitat ja donada, és un projecte possible. Com que està per fer, és un creador de valors; poques característiques concretes en podem dir; com a màxim podem esbossar l’esquelet ossi que permet diferenciar-lo de l’home pròxim a la xusma.

En primer lloc, caldrà diferenciar-lo del triomfador típic de les pel·lícules americanes, perquè aquest no crea els seus propis valors sinó que triomfa amb uns valors ja establerts. No és creador; és un enaltidor o un reproductor de valors aliens.

L’Übermensch és poderós perquè només es deu a ell mateix; és producte de la seua pròpia creació. Engendra sentits i transvalora sense quedar-se sense valors. És un perspectivista lúdic i un artista de la vida. Camina ignorant el seu destí, sense fi últim, sense parar, fent experiments amb ell mateix, augmentant el seu sentiment de potència. Alegre, sense ressentiments, sense exigir res als altres, sense por a l’atzar, sense por a allò terrible i allò ambigu, lliure de tota convicció. És l’home de la superabundància que sap organitzar el caos que habita al seu interior com una estrella dansaire i sap moure’s en el caos exterior sense sucumbir a ell.

Deu característiques del superhome

• Menysprea l’instint de conservació i supervivència. Ama el risc i només es mou per l’instint de l’acció.
• Ateisme radical. Ni Déu ni veritat única; només pluralisme d’interpretacions. No creure en valors universals no significa escepticisme ni apatia. El superhome crea, i molt, però només en els seus propis valors: ell és la seua religió.
• Incorpora el patiment i el dolor com una part més de la vida, com un element que l’enriqueix.
• Fa cas omís dels prejudicis de la gent. Se situa més enllà del bé i del mal, perquè ell és el seu bé i el seu mal.
• No creu en la igualtat; menysprea el ramat i sí creu en la diversitat i la diferència.
• No participa del món públic. No es deixa convèncer pels oradors del mercat; és un solitari. Mentre el ramat corre per por de perdre el pastor, el superhome corre per no ser atrapat pel ramat.
• Ni critica ni es queixa. No nega, crea: el creador no es pot concentrar només en la destrucció. «La queixa mai val per res; és un producte de la debilitat.»
• La vida es torna experiment personal, aventura.
• Obra des del desig, des del cos, no des de la raó ni de la consciència. Anteposa la vida al coneixement.
• Es guia per la bellesa, no pel deure. La seua moral es converteix en pura estètica dionisíaca: instint, passió, orgia, caos, música i dansa.