Normalització lingüística: procés, diglòssia i llengües minoritàries

Procés de Normalització Lingüística

Definició i Context Històric

El procés de normalització lingüística és el procés mitjançant el qual un idioma és sotmès a la regulació ortogràfica, lèxica i gramatical, amb criteris científics i racionals. La tasca fou duta a terme, en el cas de la llengua catalana, a principis del segle XX, impulsada per les propostes de la revista L'Avenç a finals del segle XIX, la feina de Pompeu Fabra i la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Les llengües europees veïnes ja s'havien normativitzat feia segles, però el català no ho havia fet per raons polítiques. Amb la Renaixença es va veure la necessitat de comptar amb unes normes ortogràfiques fixades, un diccionari general i una gramàtica.

Objectius i Necessitat

És també el procés mitjançant el qual s'atura un procés de substitució lingüística. L'alternativa —la intervenció decidida del poder polític, la planificació i la presa de consciència social— aconsegueix aturar l'extinció d'un idioma. Designa el conjunt d'actuacions encaminades a aconseguir que una llengua d'un territori sigui present de manera prioritària als àmbits d'ús formal, de manera que augmenta la freqüència d'ús i es redueix la pèrdua de parlants.

Un idioma està plenament en situació de normalitat quan es fa servir en tots els àmbits de comunicació (formal i informal) dins del territori que li és propi. No perd àmbits d'ús ni parlants, ni freqüència d'ús, i els immigrants arriben a fer-la servir perquè la necessiten.

La normalització es fa necessària quan una comunitat, per qüestions polítiques, econòmiques o demogràfiques, s'ha vist sotmesa a pressions que han fet recular l'ús propi de l'idioma fins a arribar a estar en perill d'extinció. Implica oficialitzar una llengua; així, les institucions de poder l'han d'incorporar als serveis públics. També implica l'estandardització: una llengua normalitzada disposa d'un estàndard oral i escrit, un model comú i general per al conjunt de parlants.

Actuacions

Les actuacions es duen a terme en dos plans: social i individual.

Diglòssia

La diglòssia fa referència a tota especialització funcional diferenciada entre nivells, registres, dialectes o llengües. Quan apareix com a conseqüència d'un procés de substitució, comporta l'ús estable de dues llengües en àmbits diferenciats: s'usa la llengua pròpia de la comunitat en els àmbits informals i la llengua forastera en els àmbits més formals.

Llengua Minoritària

Una llengua minoritària és una llengua usada tradicionalment en un territori d'un estat per nadius d'aquest estat que constitueixen un grup numèricament inferior a la resta de la població.

Es considera també una llengua diferent de la llengua o de les llengües oficials de l'estat. No s'hi inclouen ni els dialectes de la llengua (o llengües) oficials de l'estat ni les llengües dels immigrants.

El terme llengua minoritària, encara que és un concepte quantitatiu i sense connotacions negatives, s'utilitza de vegades per restringir els drets d'una comunitat lingüística. És, per tant, una manera d'adjectivar una llengua minoritzada, i en el fons pot amagar una consideració desigual i antidemocràtica de les llengües i les comunitats lingüístiques.

Llengua Minoritzada

Una llengua minoritzada és una llengua que, malgrat que pugui ser la llengua pròpia de la major part de la població autòctona, pateix una restricció dels seus àmbits i funcions d'ús en un territori determinat. De tal manera, no serveix o no és necessària per a la major part d'ocasions o àmbits en què cal usar la comunicació verbal.

Una llengua esdevé minoritzada després d'un procés de bilingüització de la seva comunitat lingüística que l'ha conduït a la marginalització o subordinació lingüística.