Noucentisme Català: Història, Cultura i Figures Clau del Segle XX

Fets Històrics del Noucentisme Català

• El 1906, té lloc el moviment de Solidaritat Catalana i apareix el llibre de Prat de la Riba (1870-1917), La nacionalitat catalana. Aquest mateix any, un sector dissident de la Lliga Regionalista crea el Centre Nacionalista Republicà.
• L'any següent, Prat de la Riba és elegit president de la Diputació de Barcelona; a instàncies seves es funda l'Institut d'Estudis Catalans. Per altra banda, el republicanisme catalanista es va organitzant fins a constituir el Partit Republicà Català el 1917. Set anys abans s'havia fundat la Confederació Nacional del Treball (CNT).
• El 1908, Alejandro Lerroux (1864-1949) funda el Partit Republicà Radical, que esdevé el principal oponent polític de la Lliga i explota una actitud fonamentalment anticatalanista.
• El 1909, es produeix la revolta popular de la Setmana Tràgica a Barcelona, a conseqüència de la qual són executats els presumptes responsables, entre ells el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El mateix any es crea l'Ateneu Enciclopèdic Popular.

Cultura i Literatura Noucentista

El 1906, Eugeni d'Ors comença a publicar el Glosari a les pàgines de La Veu de Catalunya. El mateix any se celebra el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, organitzat per Antoni M. Alcover. Josep Carner publica Els fruits saborosos i, el 1908, veu la llum La muntanya d'ametistes, de Guerau de Liost, els dos grans poemaris del noucentisme. Mentrestant, el 1911, Ors publica La ben plantada. Sota la supervisió de Pompeu Fabra, l'Institut d'Estudis Catalans promulga les Normes ortogràfiques (1913) i publica la Gramàtica catalana (1918).

Definició i Abast Cronològic del Noucentisme

El 1906, a La Veu de Catalunya, Eugeni d'Ors (1881-1954) utilitzà per primera vegada l'adjectiu «noucentista». El nou moviment mantenia la voluntat de modernització i regeneració.

Conceptes Clau: Imperialisme i Arbitrarisme

Imperialisme: Té una concreció política i es tradueix en la voluntat d'exterioritzar el projecte nacional en altres direccions.

1. Accions a Catalunya:
   • Lluita per la Cultura.
   • Lluita pel tecnicisme.
   • Lluita per l'Ètica.
   • Lluita per la Justícia Social.
2. Accions fora de Catalunya:
   • Intervenció en els afers generals espanyols.
   • Intervenció en els afers mundials: Expansió comercial (amb grans esforços!).

Arbitrarisme: En canvi, té una projecció fonamentalment estètica i consisteix a propugnar que la voluntat del creador s'ha d'imposar en l'obra, fins al punt que arribi a proposar un model a la realitat que la conformi i li doni sentit. La civilitat és la projecció de l'arbitrarisme sobre les formes de sociabilitat. El mediterranisme i el classicisme són clarament subsidiaris dels anteriors i completen la visió noucentista del món.

Àmbits d'Actuació del Noucentisme

Àmbit cultural: A més de la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, impulsor de l'aparició de les obres de Pompeu Fabra –com les Normes ortogràfiques.

Àmbit educatiu: L'educació fou una prioritat essencial per als noucentistes.

Pel que fa a les publicacions, La Veu de Catalunya (1899-1937) va ser un referent, però ja des dels inicis del moviment trobem altres publicacions que li donen cobertura intel·lectual. La primera, propera encara als pressupòsits modernistes, és Catalunya (1903-1905), que compta amb Josep Carner. En canvi, Empori (1907-1908) és una publicació d'alta cultura que conté estudis erudits i va clarament adreçada a una minoria culta i selecta. En aquest sentit, la funció de les revistes noucentistes és molt diferent de la que tenien en el modernisme, més combatives i més obertes als debats literaris del moment.

Amb La Cataluña (1907-1911), dirigida per Carner, els noucentistes pretenien donar a conèixer la realitat catalana a la resta de l'Estat. És una mostra concreta de l'imperialisme de què parlava Ors: amb la publicació oferien una imatge ideal i harmònica de Catalunya.

Altres iniciatives editorials importants foren Editorial Catalana (1917) i la Societat Catalana d'Edicions (1920-1926).

L'Assaig i Eugeni d'Ors: El Glosari

Les gloses eren articles breus i sintètics en què tractava aspectes generals de la cultura catalana des de l'òptica dels nous valors que els noucentistes volien imposar.

És evident que Ors tenia consciència d'estar introduint un gènere nou en la literatura catalana, pretenia capturar les «palpitacions del temps» per tal de reflectir-hi el punt de vista noucentista.

L'assaig es presentava com una alternativa a la novel·la, gènere desprestigiat en aquell moment perquè s'associava amb la cultura de masses.

Les seves obres, tot i tenir la forma de novel·les, participaven del caràcter fragmentari i el·líptic típic de la glosa i rebutjaven la construcció d'una trama complexa.

La primera d'aquestes sèries es publicà l'estiu del 1911 i rebé el títol de La Ben Plantada, amb referència a un personatge femení que aconsegueix seduir amb la seva presència i virtuts una colònia d'estiuejants. Teresa, que és el nom de la protagonista, encarna l'expressió del seny secular català, però també de la bellesa i l'harmonia. L'efecte catàrtic i cohesiu que exerceix en la colònia s'ha d'interpretar com l'efecte que els valors de la catalanitat havien de tenir en la societat.

Les gloses de Tina i la guerra Gran (1914) són fruit de l'impacte que la Primera Guerra Mundial va tenir en el pensament orsià, així com en el si de la Lliga. L'obra recull unes cartes, adreçades a una noieta alemanya, en què s'intenta reconstruir l'equilibri entre el món de la cultura germànica i el de la «llatinitat» francesa. És un intent de preservar la unitat essencial de la cultura europea en un moment de conflicte obert entre aquests dos mons. També destaca A Gualba, la de mil veus.

A Oceanografia del tedi (1916), Ors reflexiona sobre la força de la intel·ligència i l'art sobre l'instint i la vida a partir de la prova de submergir-se en el tedi però sense ofegar-s'hi. Altres obres importants són La vall de Josafat (1918-1919) i El nou Prometeu encadenat (1920).

En conjunt, l'obra d'Ors es pot relacionar amb les preocupacions que tenien a Europa intel·lectuals com Hulme o Maurras, reivindicant un model de cultura basat en la concepció classicista de l'art i en el sentit autoritari de la política.

La Poesia Noucentista

La poesia noucentista es caracteritza per una visió antisentimental i objectivista que començava a imposar-se arreu d'Europa. Cal recordar que la literatura noucentista era, sobretot, una literatura ideològica.

Els principals exponents de la poesia noucentista foren Josep Carner, Guerau de Liost i, en part, Joaquim Folguera o Josep M. López-Picó. A partir de 1920, les fórmules de la poesia noucentista havien arribat a l'exhauriment, i l'aparició de joves poetes com Carles Riba va marcar un canvi de tendència.

Josep Carner: El Príncep dels Poetes

Josep Carner (1884-1970) és gairebé el poeta noucentista per antonomàsia. Amb Els fruits saborosos (1906) va donar un dels llibres més emblemàtics del noucentisme. La seva obra està molt impregnada de la poesia francesa parnassiana i simbolista, destacant pel seu rigor mètric i poètic.

L'Avantguardisme a Catalunya (1915-1924)

La primera etapa de l'avantguardisme a Catalunya s'inicia l'any 1915, en què es publica el primer cal·ligrama en català, i acaba el 1924, quan mor Joan Salvat-Papasseit i, per una coincidència atzarosa però significativa, André Breton publica el manifest surrealista. Aquests primers anys estan marcats per la influència del cubisme i el futurisme.

Josep M. Junoy i el Cal·ligrama

Josep M. Junoy escriví el primer llibre sobre cubisme, Arte y artistas (1912), i el primer cal·ligrama en llengua catalana, «Oda a Guynemer». El poema, que fusiona l'element formal del cal·ligrama, propi del cubisme, amb els temes futuristes de l'heroisme i l'aviació, fou escrit l'any 1915 i publicat el 1920 en el recull Poemes i cal·ligrames, prologat per Guillaume Apollinaire.

Joan Salvat-Papasseit: Poeta i Activista

Les seves idees l'aproparen a postures regeneracionistes i llibertàries. Així, el 1915 començà a publicar articles, en castellà i sota el pseudònim de Gorkiano, a revistes com Los Miserables. Aquests articles foren reunits el 1918 en un volum titulat Humo de fábrica. En aquests anys, Salvat-Papasseit es va afiliar a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, que li va facilitar l'accés a la literatura, i col·laborà amb publicacions de l'entorn socialista, com Justícia Social.