L'oposició al franquisme: País Basc, Catalunya i Espanya
El nacionalisme basc i l'aparició d'ETA
Respecte al País Basc, el nacionalisme del PNB és segurament un dels que millor va resistir l'exili, des d'on té un paper molt important en l'organització basca en contra del franquisme. El 1959 neix un nou element al País Basc que distorsionarà la vida franquista i de la societat en general: ETA.
Aquest neix de l'escissió del PNB: un grup nacionalista dins el mateix PNB que creu que el partit no fa el suficient. Per tant, veiem una diferenciació de postures:
- Social: millorar i tractar els temes socials.
- Nacional: aconseguir la independència i acabar amb el franquisme.
Finalment, acaba guanyant el corrent més nacionalista i l'any 1969 apareix l'ETA militar, caracteritzada per lluitar contra el franquisme amb armes, atemptats, segrestos, etc.
L'oposició a Catalunya: El paper del PSUC
En canvi, a Catalunya, l'oposició política s'organitza a través del PSUC, que per aquell moment actuava en la clandestinitat. El PSUC no sols tenia un programa molt ampli tant a nivell social com polític, sinó que també era capaç d'atraure un gran sector de les classes obreres, els universitaris i la burgesia.
A més, el PSUC també encapçala la defensa de la cultura catalana, el català com a llengua oficial, els símbols catalans, etc. També presenta un paper clau en la integració a la societat catalana dels immigrants.
L'oposició a Espanya i la crisi del franquisme
A Espanya, el PCE lluita contra els franquistes a través de la mobilització de masses. A més, aquest partit coexisteix amb certs grups que utilitzen la violència clara i obertament contra el franquisme:
- ETA (Euskadi Ta Askatasuna).
- FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota).
- GRAPO (Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre).
Durant aquests anys, el PSOE té un paper molt limitat degut a la gran crisi que hi ha dintre del mateix; és a dir, el socialisme es troba dividit en petits grupets de poca força, la qual cosa explica la seva poca presència en la lluita contra el franquisme.
La crisi final del règim
Als anys 70, el franquisme pateix una crisi irreversible degut a la salut de Franco, que cada cop va a pitjor. Això fa que l'oposició creixi des de totes les perspectives: obrera, estudiantil, política, etc.
A més, Franco es troba amb un altre problema. El dictador havia pensat en la figura de Luis Carrero Blanco com a successor; de fet, el va nomenar cap de govern l'any 1973 amb la idea que la continuïtat del franquisme estaria assegurada. Però aquesta planificació se'n va en orris quan el 20 de desembre del 1973, Carrero Blanco mor degut a un atemptat que l'ETA porta a terme a Madrid.