L'Oposició Antifranquista i la Crisi de la Dictadura (1973-1975)
L'Oposició Antifranquista
La oposició antifranquista intenta actuar en diversos àmbits:
Moviment Obrer
Amb un sindicat nou format al 1964 anomenat Comissions Obreres, un sindicat il·legal que reivindica les vacances i les condicions laborals, però a més, inclou reivindicacions polítiques com el dret de vaga i de llibertat sindical. Perseguits pels franquistes, al 1973 es va fer un judici contra els dirigents de Comissions Obreres com Camacho, Saborido i Sartorius.
Moviment Universitari
Els campus universitaris són llocs amb permanent agitació antifranquista. Al 1969 els estudiants van assaltar el rectorat de la UB, i hi va haver repressió.
Associacions de Veïns
Gent del PCE i el PSUC intenten ocupar llocs en les associacions per denunciar les mancances dels barris i els serveis, sobretot en ciutats industrials.
L'Església Catòlica
Influenciada pel Concili Vaticà II, l'església comença a ser menys franquista. Apareixen capellans crítics com Escarré, l'abat de Montserrat. Al 1966 hi va haver una manifestació de sacerdots a Barcelona. Fins i tot apareixen els cures obrers, que viuen i treballen en barris obrers.
El Món de la Música
El món de la música també es converteix en un camp d'actuació de l'oposició. Ex: Llach canta L'estaca. Sovint els concerts eren prohibits, vetaven cançons, i els paraven.
Accions Terroristes
Als anys 60 comencen les accions terroristes contra el franquisme. Ex: ETA o FRAP. El primer assassinat per ETA va ser un policia, Manzanas.
La UMD
L'any 1974 es descobreix la UMD (Unión de Militares Demócratas), un grup d'antifranquistes dins de l'exèrcit.
La Crisi de la Dictadura (1973-1975)
Final de la dictadura que coincideix amb una doble crisi: espanyola i europea. Es tracta d'una crisi econòmica i política.
Espanya deixa d'anar bé econòmicament, arriba la crisi, i comença el fi del miracle econòmic.
Crisi Econòmica
- Dependència de factors externs (ex. petroli, turisme).
- L'any 1973 el preu del petroli es multiplica x4 en dos anys, provocant un col·lapse de l'economia mundial.
- Conseqüències: menys turistes, menys exportacions, menys inversions estrangeres...
- El creixement del PIB decreix: al 1972: 8,6 - al 1974: 5,7 - al 1975: 1,1.
- Atur a Catalunya 1973: 1,5% i al 1983: 19,3.
- IPC: els preus creixien ràpidament.
Crisi Política
Franco comença a tenir problemes de salut. Sorgeixen els immobilistes, que volen que tot continuï igual, i els aperturistes, que creuen que calen canvis. A Grècia (1973) i Portugal (1974) hi ha revolucions que acaben amb les dictadures. L'oposició a Espanya veu una oportunitat per actuar, i són anys de molta agitació política.