L'Oposició i la Crisi Final del Franquisme
L'Oposició Política al Franquisme
Als anys 60 es va desenvolupar, de forma clandestina a l’interior del país, una oposició al règim franquista tant d’esquerra com de dreta liberal democràtica. El PCE i el PSOE, originats a l’exili, van començar a organitzar-se a l’interior. El PCE, que no havia desaparegut mai dins d’Espanya, va ser el partit més fort de l’oposició, dirigit des de l’exili. A l’esquerra del PCE van aparèixer els partits comunistes radicals; alguns d’aquests partits propagaven el terrorisme contra el règim i el sistema, com el FRAP i els GRAPO.
La Crisi Final de la Dictadura Franquista
La crisi política del règim va aparèixer quan Carrero Blanco va ser nomenat president del govern el juny de 1973, perquè això significava la continuïtat del règim després de la mort del dictador. Però amb l’atemptat d’ETA el 20 de desembre, aquest pla es va esvair, ja que Carrero Blanco va ser assassinat. Això va suposar una petita fractura en la continuïtat del règim i va comportar una gran repressió dels immobilistes. Els sectors més ultres van crear a principis de juliol l’anomenat "búnquer", on s’agrupaven comandaments militars, vells falangistes i polítics recalcitrants del règim.
Una mica més tard es va crear el nou govern d’Arias Navarro, que pretenia unir oberturistes i immobilistes; és l’anomenat "esperit del 12 de febrer". A tot això es va sumar l’augment considerable de les protestes dels obrers i estudiants, ja que creaven grups d’oposició al franquisme i volien un règim democràtic.
Escalada de Violència i Oposició
Tot això va començar a anar-se de les mans i va provocar un increment d’atemptats d’ETA i dels grups radicals com el FRAP i els GRAPO, que actuaven amb terrorisme fent repressions, atemptats i segrestos. A més, el PSOE, juntament amb la UGT i el PNB, van impulsar la Plataforma de Convergència Democràtica.
La Mort de Franco i el Final del Règim
Tots aquests moviments van culminar amb la mort del gran dictador, ja que aquest patia una malaltia. Però tot i així, tot i no poder exercir les seves funcions, els seus ajudants més propers haurien d’afrontar un últim problema com el conflicte del Sàhara, on hauria de signar un pacte amb el Marroc i Mauritània per al seu lliurament.
Franco va morir el dia 20 de novembre, tot i haver-ho tingut "incubat" alguns dies, perquè el gran dictador tingués una mort el mateix dia que Primo de Rivera, que havia mort el 20 de novembre de 1936. Franco deixava un país amb un règim anacrònic i una crisi profunda que culminaria més tard amb una transició i en estat de democràcia.