L'oposició a l'exili i la resistència antifranquista
L'OPosició: Exili i Resistència
La Trajectòria de l'Exili
En la fase final de la Guerra Civil molts republicans van abandonar Espanya. La majoria van refugiar-se a França i molts van ser internats en camps de refugiats. Una bona part dels refugiats va tornar a Espanya quan el règim va comprometre's a no actuar en contra dels qui no haguessin comès delictes de sang, promesa que no es va complir. A França la situació es va fer més difícil durant l'ocupació alemanya de França, perquè els emigrats espanyols eren considerats comunistes perillosos i van ser perseguits i alguns deportats a camps de concentració nazis. Això va fer que molts emigressin a la Gran Bretanya i a Amèrica. Mèxic va acollir generosament un nombre més gran d'espanyols gràcies a la decisió del president Lázaro Cárdenas. Uns altres es van instal·lar a Argentina, Colòmbia, Xile, Veneçuela, Cuba i la Unió Soviètica. Les institucions polítiques de la República i dels governs català i basc van continuar funcionant a l'exili. A Mèxic, l'any 45 s'hi van celebrar les primeres corts republicanes a l'exili i es va elegir un govern republicà, que es va mantenir fins el 77. Pel que fa a la Generalitat, Josep Irla, president del Parlament de Catalunya, va assumir la presidència de la Generalitat a l'exili i el 45 va formar un govern integrat per diverses personalitats de prestigi. Aquest govern només va durar 2 anys. Arran de la dimissió d'Irla, un grup d'antics diputats del Parlament català, reunits a l'ambaixada espanyola a Mèxic, van elegir president a Josep Tarradellas.
L'Evolució de l'Oposició
L'actuació de l'oposició pot dividir-se en 3 etapes. La primera, del 39 al 44, es va caracteritzar per la difícil reconstrucció de les organitzacions polítiques i sindicals. Tot i la impecable repressió policial, alguns nuclis sindicalistes de la CNT, la UGT, el PSOE, el PSUC, el POUM i l'ERC van intentar reconstruir la seva estructura de la clandestinitat. Al 40 es crea a París el Front Nacional de Catalunya, format per joves nacionalistes procedents d'ERC i d'Estat Català i, el gener del 45, del Moviment Socialista de Catalunya, integrat per dissidents del POUM i del PSUC. El fet més significatiu fou el manteniment d'una activitat guerrillera (maquis) protagonitzada per antics combatents republicans que no es resignaven. Des de França van organitzar partides guerrilleres, impulsades per anarquistes i comunistes, que van entrar a Espanya u van actuar a les zones rurals, a Barcelona i a Madrid. L'acció més espectacular va ser la invasió de la vall d'Aran, organitzada pels comunistes del PCE i iniciada el 18 d'octubre del 44. Els guerrillers van ocupar la vall durant 10 dies, llevat de Viella, però es van haver de retirar. Malgrat això, l'activitat es va mantenir fins al 52. La segona etapa, del 45 al 47, notòria activitat esperonada per la victòria aliada en la 2a Guerra Mundial. Que va crear unes condicions internacionals favorables a una hipotètica caiguda del règim franquista. La possibilitat d'una intervenció aliada a Espanya va provocar la creació de plataformes unitàries de l'oposició. L'any 45 va formar-se a Catalunya l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques, integrada per organitzacions republicanes amb l'objectiu de lluitar pel restabliment de la legalitat republicana. Alguns sectors del PSOE i els grups més reformistes de la CNT van considerar inviable la restauració republicana i es van apropar als monàrquics per proposar l'obertura d'un període constituent que decidís com havia de fer-se la tornada a un règim democràtic. L'ERC, el PSUC, el PCE i la CNT, que el 39 va fundar el Moviment Llibertari Espanyol, van continuar defensant la restauració d'un règim republicà. Mentre la majoria confiava en la intervenció dels aliats, els comunistes i els anarquistes prioritzaven una actuació guerrillera per preparar una insurrecció generalitzada de la població. La tercera etapa, del 48 al 51, va ser de desmoralització a causa de la consolidació de la dictadura. Al 48 van fracassar totes les oposicions antifranquistes. Durant aquests anys els comunistes van posar fi a la lluita guerrillera.
El Ressorgiment de la Conflictivitat Social
Al 40 va ressorgir a Espanya un moviment de protesta protagonitzat per les classes treballadores en contra de les pèssimes condicions de vida i treball. Aquestes actuacions eren fruit de la reorganització de l'esquerra i de les dures condicions de treball. A partir del 45 hi va haver conflictes laborals als sectors tèxtil i metal·lúrgic provocats pels baixos salaris. Al 46 hi va haver una 1a vaga general a Manresa. El 47 al País Basc i el 58 un ampli moviment de vagues a Astúries. Però l'acció més transcendent va ser la vaga de tramvies de Barcelona, convocada a causa de l'augment de preus. El 12 de març del 51 hi va haver una vaga general a causa d'això. El governador civil i l'alcalde de Barcelona van ser destituïts i la pujada de tarifes va ser anul·lada. L'any 57 un altre augment de preus va crear una vaga. Al 56 i 57 van ser les 1es revoltes d'estudiants. Com a protesta per les detencions de la 2a vaga l'any 57 es va formar una assemblea lliure i estudiants de la UB van ser sancionats (Fets del Paranimf).