L'oposició política al sistema de la Restauració
L'oposició al sistema polític de la Restauració
El règim de la Restauració va mantenir una gran discriminació i repressió envers les forces polítiques i socials considerades com a oposició. Aquestes estaven compostes per republicans, carlistes, socialistes, anarquistes i associacions obreres que havien quedat inicialment fora del sistema bipartidista.
L'oposició va ser lleu a causa de la divisió que hi havia entre les diferents fraccions que componien cada organització i a causa de la dificultat que van demostrar per arrelar en la societat i arrossegar unes masses que no estaven formades políticament.
Els republicans
El republicanisme, marcat pel cop militar de 1874, es trobava dividit tant per diferències estratègiques com per d’altres de caire ideològic (federals contra unitaris, liberals contra socialitzants). Els diferents partits es van organitzar al voltant dels principals líders:
- Federals: Pi i Margall.
- Possibilistes: Castelar.
- Progressistes: Ruiz Zorrilla.
- Radicals: Lerroux.
- Reformistes: Melquíades Álvarez.
Al final de segle es produïren alguns intents de coordinació, com la Unió Republicana (1893, 1900 i sobretot del 1903), impulsats per la figura prestigiosa de Salmerón.
El carlisme
Després de la seva derrota militar el 1876 i del suport de la jerarquia catòlica i del Vaticà a la dinastia d'Alfons XII, el carlisme va patir una crisi profunda. Alguns sectors s’integraren dins el canovisme, mentre que d’altres van optar per la creació d’un partit ultracatòlic integrista. El carlisme oficial va evolucionar cap a posicions foralistes i regionalistes molt conservadores.
El moviment obrer
El cop d'estat del general Pavía i, poc després, la Restauració del 1875 van posar en la il·legalitat les societats obreres. La Federació Regional Espanyola de l'AIT existia, però la seva incidència real entre els obrers es féu més petita al mateix temps que s’incrementaven les diferències entre:
- Els sectors partidaris del sindicalisme reivindicatiu i de masses.
- Els sectors insurreccionalistes, que defensaven la lluita per la revolució social a mitjà termini mentre que els altres feien revolucions a les vies de fet.
Aquesta divisió i la repressió del poder van afavorir l’aparició de diversos atemptats terroristes:
- Atemptat contra Martínez Campos (setembre 1893).
- Bomba al Liceu (novembre 1893).
- Assassinat de Cánovas el 1897.
El govern contestava a les accions terroristes amb una forta repressió, com es va veure en el cèlebre Procés de Montjuïc (1896-1897).