Organització política del franquisme i el context internacional de la Guerra Civil espanyola
Organització política de l'Estat franquista
Explica l'organització política de l'Estat franquista: La dictadura franquista va sorgir d'una guerra civil guanyada després d'un cop d'Estat, i pretenia dotar-se d'una certa legalitat jurídica, raó per la qual es van elaborar unes Lleis Fundamentals del Regne com a substitutes i remeis d'una autèntica Constitució democràtica. Les Lleis Fundamentals del Regne van ser el conjunt de vuit lleis espanyoles, aprovades entre 1936 i 1967, que organitzaven els poders de l'Estat durant la dictadura franquista. Conjuntament sintetitzaven els aspectes bàsics del règim franquista, pretenent semblar una Constitució. Aquestes lleis van ser: Fuero del Trabajo (1938), Ley Constitutiva de las Cortes (1942), Fuero de los Españoles (1945), Ley de Referéndum Nacional (1945), Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado (1947), Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958) i Ley Orgánica del Estado (1966). Totes aquestes lleis van ser modificades per la Llei per a la Reforma Política (1976) durant la Transició, i posteriorment van ser derogades per la Constitució democràtica de 1978.
El règim franquista va ser en tot moment una dictadura militar i nacionalcatòlica unipersonal en què Franco va concentrar absolutament tots els poders: cap de l'Estat, cap del partit únic (FET y de las JONS – Movimiento Nacional) i Generalíssim dels tres exèrcits. El dictador nomenava tota l'estructura del Poder Executiu (des del president del Govern fins als alcaldes, passant per ministres i governadors civils), nomenava els presidents del Poder Legislatiu, que només tenia un mer caràcter consultiu i assessor (Corts, Consell Nacional del Regne i Consell Nacional del Movimiento), i nomenava els alts càrrecs del Poder Judicial (Tribunal Suprem i Audiències Provincials).
També hi hagué simulacres d'eleccions en què, per mitjà del sufragi indirecte i restringit, es podien elegir alguns representants a les Corts a través de les tres institucions que el règim considerava «naturals»: la família, el municipi i el sindicat únic. Pel tercio familiar només votaven els homes. Les dones només podien votar si eren caps de família, és a dir, viudes. A aquest model de sistema de representació se'l va anomenar democràcia orgànica.
Relació de la Guerra Civil espanyola amb el context internacional
Els historiadors han plantejat la dimensió internacional de la Guerra Civil espanyola des de dos enfocaments diferents: a) considerar-la un preludi de la Segona Guerra Mundial; b) reduir-la a un conflicte perifèric que es podia mantenir aïllat per evitar-ne la propagació a la resta d'Europa.
El conflicte va esclatar en un moment sumament crític de les relacions internacionals. Des de 1936 la tensió entre les grans democràcies europees (França i Regne Unit) i els règims totalitaris nazi i feixista va arribar a un punt tal que qualsevol incident podia provocar una Segona Guerra Mundial. Per això la guerra espanyola va provocar divisions en l'opinió pública i va despertar la inquietud, sobretot, dels governs britànic i francès.
Els sublevats (el bàndol franquista) van comptar amb una gran ajuda militar i econòmica de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, així com amb el suport del règim autoritari de Portugal (Estado Novo) i la propaganda activa de l'Església Catòlica. El legítim govern republicà va comptar amb l'ajuda de la URSS, de Mèxic i dels voluntaris de les Brigades Internacionals. Per part seva, França i Anglaterra van impulsar un Comitè de No Intervenció per evitar que el conflicte s'estengués a la resta d'Europa.