Organització territorial d'Espanya i l'autonomia de Catalunya

L'organització territorial de l'Estat espanyol

Les províncies

La divisió del territori de l'Estat en províncies, que consisteix en l'agrupació d'uns quants municipis, la va fer Javier de Burgos el 1833. Actualment, la província és:

• La circumscripció electoral de l'Estat (els diputats i els senadors són elegits per cada província).
• La divisió territorial de l'administració perifèrica de l'Estat.
• L'entitat d'administració local de més rang: té la funció de cooperar amb els municipis per mitjà de les Diputacions Provincials. Els diputats són escollits entre els regidors electes, mentre que el president de la Diputació és elegit pels diputats electes.

Els municipis

Els municipis són les unitats territorials i administratives més elementals, i l'Ajuntament n'és l'òrgan de govern i de gestió. El poder local municipal és elegit democràticament segons el principi bàsic de la sobirania nacional. Cada quatre anys, els ciutadans i les ciutadanes elegeixen els regidors, i aquests, al seu torn, escullen l'alcalde per votació.

Altres entitats territorials

Els municipis es poden agrupar en mancomunitats i en corporacions metropolitanes per aconseguir una gestió més eficaç dels seus serveis i per resoldre problemes comuns.

A les províncies insulars, cada illa té una administració pròpia, que a les Canàries rep el nom de cabildo i a les Balears s'anomena consell insular.

A les comunitats autònomes d'Aragó, Catalunya i Galícia hi ha les comarques.

A les àrees rurals de Galícia i d'Astúries destaca la parròquia com a agrupació d'aldees i caserius dispersos.

Els partits judicials a Espanya són la unitat territorial en què s'organitza l'administració de la justícia: estan integrats per un o diversos municipis que pertanyen a una mateixa província. Rep el nom de cap de partit judicial un dels municipis que formen cada partit judicial, on hi ha la seu d'un jutjat de primera instància i instrucció. A la resta de municipis del partit judicial hi ha un jutjat de pau.

L'autonomia política de Catalunya

L'Estatut d'Autonomia del 2006

L'any 2003, el Parlament de Catalunya va impulsar la reforma de l'Estatut d'Autonomia per adaptar-lo a les noves necessitats del moment. Després d'un llarg debat al Congrés dels Diputats, el 18 de juny del 2006 l'Estatut va ser aprovat en referèndum popular.

Les institucions de la Generalitat

L'Estatut d'Autonomia de Catalunya defineix les institucions polítiques en què es basa l'autogovern de Catalunya. Descriu els seus poders i competències i estableix les seves relacions amb l'Estat espanyol. La Generalitat de Catalunya és el sistema institucional en què s'organitza políticament l'autogovern, i integra el Parlament, el president i el Consell Executiu o Govern.

El Parlament és l'encarregat d'aprovar els pressupostos de la Generalitat i de controlar i impulsar l'activitat política i de govern. El president de la Generalitat exerceix funcions representatives i governatives: és la representació més alta de la Generalitat i l'ordinària de l'Estat a Catalunya, i li correspon mantenir relacions amb les altres institucions de l'Estat i amb la resta de les comunitats autònomes.

Desequilibris territorials i econòmics a Espanya

Balanç econòmic i demogràfic històric

A principis del segle XX, Andalusia, les Canàries, Galícia i la Comunitat Valenciana van tenir un gran creixement de població que en va facilitar l'emigració. Aquests desequilibris entre població i recursos es van mantenir fins a mitjan segle XX.

A Espanya hi havia tres àrees econòmiques:

• Els pols d'industrialització (Madrid, Barcelona, Bilbao).
• Les àrees pròximes als tres pols, que els subministraven la mà d'obra necessària: Aragó, el nord-est de Castella i la Comunitat Valenciana.
• Els espais marginals sense modernitzar: Andalusia, Extremadura, Galícia i Castella, la població dels quals buscava una sortida emigrant cap a Amèrica.

A partir del 1930, es va paralitzar el creixement a causa de la crisi mundial, la Guerra Civil i el primer franquisme autàrquic. Des del 1959, amb el Pla d'Estabilització, l'economia va començar una etapa de creixement que va provocar un altre èxode rural.

La correcció de desigualtats amb la UE

L'ingrés d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea el 1986 va implicar l'establiment d'una política regional que, dotada d'un finançament molt elevat procedent dels fons europeus, va permetre superar molts desequilibris i desigualtats entre regions.

Anàlisi dels desequilibris territorials

L'existència de desequilibris demogràfics, socials i econòmics en un territori es considera a partir de l'anàlisi de variables com la distribució de la població, el nivell de desenvolupament, el nivell de benestar, etc.