Orígens de la llengua catalana i poesia dels trobadors: amor cortès

Els orígens de la llengua catalana

La llengua catalana es va originar en el llatí vulgar degradat i fragmentat en diverses llengües romàniques. Aquest procés, segurament, va tenir lloc en la llengua oral els segles VII i VIII, de manera gradual i insensible per als parlants que protagonitzaven el canvi. La presència del català en documents escrits no passa dels vestigis als segles XI i XII.

L'amor cortès

La temàtica bàsica de la poesia dels trobadors és l'amor cortès, és a dir, un sentiment amorós refinat com escau a l'ambient de la cort. Els personatges que protagonitzen aquesta fin'amors són: el trobador (anomenat hom, que significa vassall), la dama noble (anomenada midons, que vol dir senyora) i el seu marit (gilos, gelós), advertit de la relació dels dos primers pels lausengiers o llagoters envejosos.

El sentiment amorós ennobleix el trobador i l'omple de valors com la gentilesa, la cortesia o la humilitat. En oposició amb el matrimoni medieval convencional, entès com un pacte d'interessos, l'amor adulterí dels trobadors és una aposta pels sentiments refinats, perquè en la seva relació amb la dama, el trobador experimenta un procés de perfeccionament personal, que el porta de l'estadi suplicant a l'experiència amorosa plena, passant per tota una gamma de sentiments. La midons ha de ser casada perquè és l'única que té poder sobre els amants, ja que els amants els tria i mai se li imposa; el trobador és molt discret perquè mai no diu el nom de la dona. El trobador té una bona educació, li agrada tenir una conversa agradable amb la dona, és generós, alegre, divertit i intel·ligent.

La poesia dels trobadors

La poesia trobadoresca va ser la primera gran expressió literària en una llengua romànica. Es va produir paral·lelament al manteniment del llatí com a llengua de cultura, fet que serà constant al llarg de tota l'edat mitjana, i al desenvolupament d'altres gèneres literaris en les diferents llengües romàniques, amb un paper destacat de la prosa en el cas de la llengua catalana.

La història literària distingeix entre els poetes, que escrivien en llatí, i els trobadors, que escrivien en occità i que componien també la música dels seus poemes.

La poesia dels trobadors té les característiques següents:

• És una poesia culta, perquè presenta textos molt elaborats tant des del punt de vista mètric (tipus de composició i estrofa, treball de la quantitat sil·làbica i de la rima) com retòric (ús de figures retòriques, imatges i tòpics).
• És una poesia lírica, perquè expressa els sentiments de l'autor, principalment pel que fa a l'amor, però també a la mort o a la religió.
• És una poesia escrita en llengua occitana, no pas en cap dels dialectes d'aquesta llengua, sinó més aviat en una llengua literària comuna acceptada també pels trobadors catalans i del nord d'Itàlia. Per això, la història de la literatura catalana s'obre amb uns autors que escrivien en una llengua diferent del català.

Els estils i els gèneres trobadorescos

En la poesia dels trobadors es distingien tres estils, segons l'ús del llenguatge, el grau d'utilització de recursos retòrics i que aquests s'orientessin prioritàriament a un treball del significat o més aviat formal:

• El trobar leu és un estil poètic que busca la senzillesa expressiva per emocionar l'auditori d'una manera directa.
• El trobar clus es caracteritza per l'hermetisme en el sentit donat a les paraules.
• El trobar ric orienta l'elaboració literària cap a la forma de les paraules, cap a la seva bellesa sonora.

Pel que fa als gèneres, destaquen la cançó, la dansa i la balada, l'alba, la pastorel·la, la tensó i el partiment, el sirventès i el plany.

Els primers textos

Els primers textos d'una certa entitat daten del segle XII: una compilació de lleis (Llibres dels judicis) i un recull de sermons (Homilies d'Organyà).

Els trobadors catalans

Els trobadors més destacats que Catalunya aporta a la lírica de l'amor cortès durant els segles XII i XIII són:

• Guillem de Berguedà (1138-1192), conegut per les seves elegants cançons de temàtica amorosa i, sobretot, pels sirventesos, com el que blasma el marquès de Mataplana, que en el moment de la seva mort va ser lloat, pel mateix trobador, en un plany que també s'ha fet cèlebre.
• El rei Alfons I el Cast (1154-1196), primer rei de la corona catalanoaragonesa. Va comprendre la importància de la poesia culta occitana i va compondre cançons.
• Guillem de Cabestany (final del segle XII i principi del XIII), trobador rossellonès cèlebre per les seves cançons amoroses en l'estil del trobar leu.
• Cerverí de Girona (1259-1285), el trobador català més important de la segona meitat del segle XIII. Se n'ha conservat un cançoner ampli i divers.