Orígens i Consolidació del Catalanisme: Renaixença i Política (1833-1901)
Orígens i Consolidació del Catalanisme (1833-1901)
Una Nova Cultura Catalanista
La Persistència de la Identitat Catalana
A principis del segle XIX, després d’un segle del Decret de Nova Planta, que havia derogat totes les estructures polítiques i administratives de l’antiga Corona d’Aragó, persistia a Catalunya un rebuig clar del procés de centralització administrativa i de l’intent d’identificació amb les lleis i la llengua castellana.
A començaments del segle XIX, el català havia pràcticament desaparegut com a llengua administrativa, de cultura i com a vehicle de comunicació escrita.
El català, però, continuava viu com a llengua en la parla quotidiana de la majoria de la població. La societat catalana va mantenir no tan sols la llengua pròpia, sinó també els seus costums i les seves tradicions, especialment la seva manera de viure. Els catalans del segle XIX se sentien espanyols, però tenien consciència del seu particularisme dins del nou Estat liberal.
La Renaixença Literària i Cultural
La Renaixença fou un moviment cultural iniciat a Catalunya cap a la dècada de 1830 com a reivindicació de l’ús públic i cultural de la llengua catalana. L’oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau i les propostes de Joaquim Rubió i Ors (1841) de recuperació del català com a llengua culta marquen l’inici d’aquest moviment.
L’any 1859 es va iniciar la celebració dels Jocs Florals per a promoure i difondre la llengua i la literatura catalanes. El certamen premiava els textos poètics escrits en català antic (llemosí) o català literari modern.
La Literatura de la Renaixença
També es va desenvolupar un moviment cultural popular que defensava la utilització del català «que es parla» i que comptava amb la tradició d’una literatura i d’un teatre que tractaven temes quotidians.
Els Inicis del Catalanisme Polític
La Crítica al Centralisme
Les diferents constitucions del nou Estat liberal van definir Espanya com a nació única.
Els moviments populars (bullangues) que es van produir entre 1835 i 1843 van palesar aquest descontentament i van ser una primera mostra d’oposició al centralisme.
La Dècada Moderada (1844-1854) va suposar un augment del centralisme acompanyat d’una política d’ordre públic molt dura. Moderats catalans com Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer i Manuel Duran i Bas van defensar la descentralització de l’Estat.